Sóc a Buenos Aires. Però podria ser al Japó, a Senegal, a Berlín. Tant és. Si fa dos dies hagués estat en un lloc públic hauria viscut un moment que es va repetir arreu: Una quarta part del món mirant les pantalles de les seves televisions per ser testimoni d’una boda reial. Això vol dir més de 1500 milions de persones mirant pantalles amb imatges exactes i volent formar part d’alguna cosa que no entenc. Em sap greu, però no ho sé veure més enllà d’una ficció que serveix perquè els que manen segueixen manant i els que obeeixen seguim obeint. És intolerable. Guàrdia reial, centenars d’invitats amb milers d’euros en roba, joieria, pentinats, maquillatge, desplaçament... soldats, cotxes oficials, masses emocionades, discursos mal escrits i una insultant (i sempre desconcertant) falta de vergonya. En primer lloc, aquests diners són nostres. Nosaltres som qui mantenim aquestes subjectes delirants que creuen que són diferents, que són especials, que mereixen més, que no són –en definitiva– com nosaltres. Perquè són millors. I per una altra banda: si aquests diners se’ls gastés un ciutadà comú, o fins i tot un president de govern, seria vilipendiat, insultat, jutjat per tots nosaltres, i incomprès. Diríem, si són figures polítiques: aquests són els nostres diners. I si fossin "celebritats" exclamaríem: no els fa vergonya amb la gana que hi ha! O una cosa així. Recordo, per exemple, casaments persones conegudes (no per mèrits propis, tot sovint) que s’han celebrat a països pobres i ens han irritat a tots. Als qui van veure abans d’ahir la guerra reial i als que no.

De manera que ens hauríem de preguntar seriosament per què. Però de debò. Què tenen ells que no tenim nosaltres. Què els fa diferents. Com és que seguim perpetuant aquestes diferències malaltisses, supèrbies, cíniques i absurdes. Com és que seguim mantenint els fills de figures monàrquiques, i per tant: absolutistes i classistes.

Ho reconec: jo sóc de les que hagués anat a cremar fotografies del rei. No és personal. Sinó que em sembla que és la lluita social que sempre està pendent i que mai no ens atrevim a enfrontar. I no ho entenc. No ho entès mai. I segur que molts de vosaltres tampoc. I és lògic que no entenguem: no té sentit. Estic farta de sentir a dir que el rei ens va ajudar amb el cop d’estat (fa vint anys!) o que les cases reials compleixen un paper diplomàtic que no ens n’adonem però és imprescindible per l’estabilitat dels nostres països. No em serveixen de res els números que demostren els diners que en veritat ha guanyat Anglaterra amb tot aquest circ. Sigui com sigui, aquest és un negoci (si és que en veritat ho és) que es fa amb els nostres diners. I amb els meus, m’estimaria més que no ho fessin.

A mi no em representa la monarquia espanyola, sóc incapaç d’identificar-me amb els seus valors i m’irrita profundament la jerarquia heretada. Estic farta de mantenir una família que viuen d’una manera desproporcionada i absolutament incongruent amb els temps que corren, i que a més no té res a veure amb mi i que no m’agrada el que fan amb els meus diners.  I no entenc per què no ens queixem més, per què no ens en cansem més, per què seguim mirant com es casen i s’alcen com les veus més properes al cel de les nostres societats. No ho són.