Ens diu Blas de Otero: "Si he perdido la vida, el tiempo, todo / lo que tiré, como un anillo, al agua, / si he perdido la voz en la maleza, / me queda la palabra. / Si he sufrido la sed, el hambre, todo / lo que era mío y resultó ser nada, / si he segado las sombras en silencio, / me queda la palabra. / Si abrí los labios para ver el rostro / puro y terrible de mi patria, / si abrí los labios hasta desgarrármelos, / me queda la palabra". I Neruda ho resumeix en una frase imprescindible de la seva biografia: "Se llevaron el oro y nos dejaron la palabra", diu escrivint sobre la colonització d’Amèrica. Però avui, recordar-ho, és més important que mai. Fer nostra la certesa de què malgrat tot, ens queda la paraula. Perquè som en un món massa a la vora i a vegades això el fa més trist, més insegur, més inestable. I a tots nosaltres també. Hem passat uns anys de penúries i incerteses, vivim amb un desconcert immens guerres insospitadament properes, som espectadors insaciables de les revolucions als països àrabs, la fuita nuclear del Japó, les filtracions de wikileaks, les barbaritats dels mitjans de comunicació massius que tenim por que formin, eduquin i convencin a molta gent. I tot i així: Ens queda la paraula. Es manté en nosaltres com si fos un monòlit el llenguatge intimíssim que som. I ens queda, sempre, la paraula. Octavio Paz ens ho explica amb una precisió desconcertant: "Cada poema es único. En cada obra late, con mayor o menor grado, toda la poesía. Cada lector busca algo en el poema. Y no es insólito que lo encuentre: Ya lo llevaba dentro." Que és com dir-nos: som tots els llibres. Som la matèria que s’esmuny amb què es construeix el llenguatge: mirall. Ens hi podem reconèixer malgrat les estratègies de terror, les tristeses socials, la desesperació, la ignorància. Perquè sempre ens queda la paraula.

Borges imaginava que el paradís era un lloc ple de llibres: tal vegada, un dia com avui. I Beckett, com havia de ser, ens repta: "El nostre temps és tan excitant que a les persones només ens pot molestar l’avorriment." Que és com dir-nos: tot és una oportunitat. Nosaltres som sempre una oportunitat única i hem de tenir una empenta cega i persistent en la possibilitat de trobar-nos de manera única en aquest món únic. Per això us demano: Llegiu / Llegim / Fem que llegeixin. Que ningú no es perdi l’experiència meravellosa de poder ser tan a la vora d’un altre ser humà gràcies al miracle, que en salva, del llenguatge. Que ningú no desaprofiti la possibilitat de convertir-se en tot allò que pot ser. És un desig de milions que hem d’escampar i del qual que ja ens parlava Aristòtil. Quan deia: "Considero més valent qui conquereix els seus desitjos que qui conquista els seus enemics, perquè no hi cap triomf més dur que el triomf sobre nosaltres mateixos." Per això us /em demano: No permetem que ningú es rendeixi. Llegim. No sucumbim a tots aquests combats incomprensibles i dolorosos. No  ens deixem caure en el desert del derrotisme. No permetem que ens diguin qui som, què ens cal, què no ens convé. Llegiu / Llegim / Fem que llegeixin. Conservem la convicció inalienable de què ens queda la paraula. Compartim el privilegi de poder-li retre homenatge. Celebrem la llibertat d’atrevir-nos a ser qui som. Celebrem-nos.