Escric això quan m’acabo d’enterar de la mort de l’escriptor Félix Romeo. Tot i que hauria de dir de l’home que Félix va ser: generós, solidari, simpàtic i un bon amic dels seus amics i de la seva terra. La seva mort és trista, inesperada i injusta. Félix tenia 43 anys. En un vídeo preciós que va enregistrar Fernando Trueba, se’l veu sortint de la presó de Torrero, on va estar pres un any per insubmissió (la recordeu? Avui sembla impossible...). Trueba va gravar aquella imatge inversemblant amb la càmera dels germans Lumiere, i és d’una humanitat tendríssima. I ara, quan escric això i penjo aquell moment al meu facebook, algú a qui no reconec comenta: "?la salida del trabajador libre de la fábrica del pensamiento único". Tal qual. Félix s’hagués autodefinit així.

El vaig conèixer fa uns tres o quatre anys una nit que feia fred a Saragossa. O segurament abans, tot i que només vam coincidir un moment, en una trobada d’escriptors que crec que es feia a Madrid i en la qual Félix i jo ens vam creuar en un bar. Em va invitar a una copa, vam brindar per la vida i vaig marxar. Però un temps més tard el vaig conèixer. Era una nit que feia fred i érem a Saragossa. En Félix feia la presentació d’un llibre meu en una llibreria fantàstica i, sortint, vam anar amb un seu grup d’amics a sopar. Recordo aquell dia com un moment familiar, feliç, tranquil. Félix estava content i parlava d’ella amb una naturalitat sorprenent. Sense prejudicis ni pudor. Tot i que era un home educadíssim i molt acurat en el seu tracte. Un gentleman revolucionari. Convençut de la necessitat de reivindicar els drets humans i la igualtat, Félix provava de ser just en totes les coses petites que feia. I aquella nit va moderar una conversa que podia haver acabat en discussió. Però era un home escoltat i molt estimat pels seus amics, així que el petit infortuni de què parlaven no va deixar que els afectés i em van rebre a mi com rebien en aquelles cases d’abans a casa nostra: quan l’invitat és algú esperat i ben rebut i estimat, i tothom se sentia content de compartir un moment així. Aquell dia vaig marxar cap a l’hotel sorpresa amb la generositat de Félix, que no va parar de parlar de les virtuts de la nova literatura aragonesa, de donar-me llibres i recomanacions. De fet, gràcies a ell he descobert autors que m’han interessat força, com Daniel Gascón o Eva Puyó –persones en les quals avui penso i que voldria tenir més a la vora per dir-los que sento molt la mort del seu amic.

Vaig tornar a veure en Félix unes quantes vegades. I sempre ens vam retrobar com dos vells camarades, segurs de què un estava a resguard en braços de l’altre. Era un home afable i afectuós a qui tothom trobarà a faltar. Penso en els amics que compartíem, com Malcolm Otero Barral, Miguel Aguilar o María Lynch. I penso també en d’altres persones que li eren properes i a qui jo admirava, portadors d’aquella llavor de passió literària que és tan necessari contagiar-nos els uns als altres. Félix tenia aquesta llavor i sabia com transmetre-la. Avui, en un món, com aquest, ens fa molta falta.

Descansi en pau... Tot i que sospito que si arriba en algun altre, trobi qui trobi, no voldrà descansar. Sinó posar a pensar a tothom que conegui. Buen viaje, compañero.