Escric això abans d’anar cap a la manifestació de Barcelona. Per qüestions editorials, no puc enviar-ho tornant, perquè no sé a quina hora acabarem i perquè avui Público va de bòlid amb la cobertura de tot plegat. S’hi esforça. La veritat, no és perquè jo hi publiqui: però s’han esforçat a seguir les manifestacions inicials del 15M i les seves repercussions. I això fa que avui estiguin atabalats de feina i que jo no gosi demanar-los si puc enviar la columna de demà (avui, si vostè ho llegeixi) a ultimíssima hora. De manera que ara he d’escriure això sense haver-ho viscut, tot i que voldria que ja fos demà (avui, si vostè ho està llegint) per saber com ha anat, quina ha estat la reacció internacional, on s’ha pogut celebrar amb seguretat aquesta jornada internacional a favor del respecte a la ciutadania, on hi ha hagut repressió, quines conclusions en podem treure, que se n’escriu, què en direm, què en farem... Tot i que hi ha una part que ja podem imaginar. Hem anat a altres manifestacions com aquestes (no tan grosses, no tan llunyanes) i sabem que es crea un sentiment de germanor i d’il·lusió que és formidable. Ens agrada. Per això hi anem. No hi ha res com saber que no estem sols: així és com ens sentim forts. I tenim raó.

Hi ha un corrent que mou el món. I als descreguts que ens diuen que el món no es canvia això, jo els demanaria que pensessis, per exemple, en com es va aconseguir el vot femení, en les manifestacions contra la guerra de Vietnam o en la Caminada Increïble de Martin Luther King. I a la seva resposta immediata de: Avui el món és un altre i Les manifestacions no van aturar la guerra a Vietnam, els diria que sí. Que les lluites comuns contra el racisme, l’homofòbia, el masclisme o la violència, han aconseguit fer-nos ciutadans i ciutadanes més conscients, i que és així com es canvia el món. Que el món no és pas un lloc quiet on les coses ja estan fetes (ni tan sols aquest primer món que ha viscut durant anys sota la fantasia de ser un lloc estable), sinó que és un ser viu, com el llenguatge, que anem transformant. I que es transforma així. Buscant un sentiment comú de solidaritat, de germanor i d’empatia. Hi ha una cosa que ens fa a tots iguals, i usar-la és necessari, emocionant i productiu. Totes tres coses.

Esperem que no sigui una lluita d’aquest famós 99% contra l’1% que queda exclòs. Sinó una feina comuna a favor de l’educació gratuïta a Xile, els drets de les dones als països fonamentalistes de qualsevol religió, el respecte a les famílies que han quedat oblidades en aquesta acarnissada lluita del mercat, un "fins aquí" a una elit econòmica que abusa de fa segles d’un poder que s’han adjudicat, solucions a llarg termini pels milions d’aturats del món, el reconeixement dels drets dels immigrants i una empenta, definitiva, a aquest trompe l’oeill en què ens fan creure i que amaga al darrere el més hipòcrita i el més fastigós de la nostra societat: la corrupció, la immunitat, l’avarícia, l’explotació, el cinisme... Segueixo? O ja ho vam dir tots ahir?

L’endemà, hagi anat com hagi anat, cal continuar no amb la ràbia sinó amb el mateix convenciment que ahir ens va fer sortir al carrer: no estem sols, som molts i tenim moltíssima imaginació. Som en un moment històric impressionant! Aprofitem-lo.