Vicenç Navarro
Una de les característiques de l'Estat Espanyol (tant central, com a autonòmic i municipal), és la seva pobresa de recursos públics tant en despesa com en ocupació, pobresa que apareix en totes les dimensions del seu Estat, i molt especialment, en els serveis de l'Estat del Benestar, com ara sanitat, educació, serveis socials, serveis d'ajuda a les famílies, habitatge i molts altres, que configuren la qualitat de vida i benestar de la població. Aquesta pobresa d'ocupació és una de les causes per les quals el percentatge de la població ocupada en aquest país és molt baix. Tal percentatge entre les persones d'entre 20 i 64 anys a Espanya, era l'any 2019, (ja abans d'iniciar-se la pandèmia), un 68%, enfront del 74.2% de la mitjana de la Unió Europea dels 15 (el grup de països més desenvolupats dins de la Unió Europea). Aquest percentatge era dels més baixos de tal comunitat. El més alt va ser a Suècia, on era del 82%.
El problema de la desocupació és encara pitjor per a les dones i per a les famílies
Aquest dèficit d'ocupació pública és fins i tot més gran entre les dones. Ja abans que comencés la pandèmia (en el 2019), el percentatge de la dona ocupada era del 61.2% de la població femenina adulta, un percentatge molt més baix que la de la mitjana de la Unió Europea dels 15, el 69.3% (de nou, un dels més baixos de tal comunitat). El percentatge més alt va ser el de Suècia, 80%, essent aquell país en el qual la diferència d'ocupació entre homes i dones és menor (només 3 punts). A Espanya la diferència és molt més gran (7 punts, més del doble del que passa a Suècia).
Les causes d'aquests dèficits són diverses, però una important és que el sector de serveis públics de l'Estat de Benestar, i molt en particular el dels serveis d'ajuda a les famílies, és a dir, escoles d'infància i serveis d'atenció a les persones amb dependència (siguin domiciliaris o institucionals com les residències d'ancians) estan molt poc desenvolupats a Espanya, com a conseqüència de l'escàs poder de la dona i de les famílies. Aquests serveis són coneguts com El Quart Pilar de Benestar, doncs, en gran part de països de l'Europa occidental complementen els altres tres pilars (la salut, l'educació i la jubilació). No vaig agafar a Espanya.
Per què existeixen aquests dèficits a Espanya
Aquests serveis estan àmpliament desenvolupats als països nòrdics i escandinaus, governats durant la major part del període que va des de de la Segona Guerra Mundial fins ara, per coalicions de partits progressistes. És en aquesta part d'Europa que les esquerres han governat per més temps i com a conseqüència tenen una elevada despesa i ocupació pública. El percentatge de despesa pública social sobre el PIB a Suècia és del 49.3%, a Dinamarca 49.6%, Noruega 51.8% i Finlàndia 53.3%.
A Espanya és només un 41.9% (Eurostat 2019). La major despesa en aquests països ha implicat també una major ocupació pública en aquests serveis de l'Estat de Benestar, i molt en particular del Quart Pilar de Benestar, que ha jugat un paper clau en l'ajuda a les famílies, facilitant la incorporació de la dona al mercat de treball, a més de crear ocupació. Tals serveis ajuden també a la distribució mes igualitària entre els membres de la llar en el desenvolupament de les tasques familiars. Com a resultat d'això, els homes fan aproximadament el 40% de les tasques familiars, en contrast amb el 15-20% d'Espanya.
La pandèmia ha accentuat encara més el problema de la baixa ocupació
Aquesta situació ha empitjorat encara més per la pandèmia. I encara que aquest deteriorament s'ha produït a tots els països europeus, ha estat particularment accentuat a Espanya. La taxa d'ocupació ha baixat marcadament i ha estat més accentuada entre les dones que entre els homes. Aquest descens, no obstant això, ja va començar durant La Gran Recessió tant per a homes com per a dones, i ha estat més pronunciat entre aquestes últimes, i això com a resultat de les polítiques d'austeritat de despesa i ocupació públiques dutes a terme pels governs espanyols, que van impactar negativament en els serveis de l'estat de benestar i en l'economia de les cures, i que es va accentuar encara més durant la pandèmia. Això va causar un descens molt notable del nivell de vida de famílies i dels seus membres (i, de nou, més entre les dones que entre els homes).
A Espanya hi ha 1.3 milions més d'homes que de dones ocupades, i una causa important de la seva més baixa ocupació és la major responsabilitat de la dona en les tasques familiars. Tant el confinament de les famílies com el tancament de les escoles han incrementat encara més la sobrecàrrega de les dones i del seu treball a la llar, forçant-les en moltes ocasions a disminuir, quan no anul·lar, el seu treball en el mercat laboral. D'altra banda, el sector econòmic en el qual la dona representa la majoria de la classe treballadora (el sector serveis, tant públic com privat), ha estat dels sectors més afectats per la pandèmia reduint considerablement el nombre de llocs de treball, incrementant-se la desocupació femenina.
El neoliberalisme va disminuir la quantitat i la qualitat de l'ocupació, i va fer créixer les desigualtats de gènere i classe social
La pandèmia ha mostrat amb tota claredat les conseqüències socials i econòmiques dels enormes dèficits de l'ocupació en els serveis públics de l'Estat de Benestar que s'han vist als països de major aplicació de les polítiques d'austeritat. No és per casualitat que els països de més tradició progressista, els països nòrdics, a més de ser els països europeus amb menys desigualtats per classe social i per gènere, hagin tingut major expansió dels serveis públics (inclosos els serveis d'atenció a les famílies), i hagin tingut també menor mortalitat agregada per la covid-19 (nombre de morts des del principi de la pandèmia per 100mil habitants).
I, per contra, els que han tingut més grans desigualtats per classes socials i per gènere, com per exemple Espanya i els Estats Units, i menys desenvolupament dels serveis públics, tenen mortalitat més alta. La situació d'aquesta realitat explica l'enorme descrèdit de les polítiques neoliberals, reconegudes fins i tot per algunes de les institucions com el Fons Monetari Internacional, que van ser els seus màxims proponents i que ara admeten "la necessitat de revertir les polítiques econòmiques en les últimes quatre dècades". Un dels països on aquest canvi ha estat també molt notable és Estats Units.
Què està passant als Estats Units. La fi del trumpisme?
La realització del fracàs del neoliberalisme és un dels fets que ha causat canvis més importants en el desenvolupament de les polítiques de l'administració federal dels EUA presidida per Biden, que va trencar amb el liberalisme extrem de l'administració Trump, havent recuperat Biden la tradició del New Deal, invertint massivament en el sector serveis i molt especialment en el Quart Pilar de Benestar, com a garantia de la recuperació econòmica, facilitant amb això la integració de la dona en el mercat de treball, molt en particular en el sector serveis, facilitant així el creixement de l'ocupació femenina, sobretot en el sector de serveis essencials.
Hi ha avui a tots els països d'Europa, als Estats Units i al Canadà, en aquests moments de recuperació econòmica, una gran necessitat de treballadores, especialment en els serveis. Els economistes liberals atribueixen aquesta escassetat de treballadoresa a un suposat excés dels programes de protecció social, exigint retallades de tals programes per a estimular el retorn al treball. Però la interrupció d'aquests programes no ha comportat una major aparició de treballadores perquè la causa principal de la baixada en la cerca de treball i un descens de l'ocupació ha estat l'enorme creixement de la càrrega familiar, resultat de les mesures de confinament, del tancament de les escoles, o dels serveis domiciliaris. Les dades mostren que, malgrat l'increment del temps familiar, fins i tot dels homes, la càrrega en les dones ha estat encara més gran, esgotant a les dones.
D'aquí l'enorme necessitat de l'expansió dels serveis d'atenció familiar per alliberar la dona, millorar la qualitat de vida de les llars, i recuperar l'economia. D'aquí la declaració del president Biden que "invertir en escoles d'infància i serveis domiciliaris sigui tan important per a l'economia com ho és invertir en l'economia digital".
El canvi substancial a Espanya: el necessari i urgent canvi de les polítiques públiques anteriors
Les polítiques públiques a Espanya han seguit una orientació oposada a la realitzada pels governs anteriors, realitzades durant La Gran Recessió. Una de les mesures ha estat l'Ingrés Mínim Vital (IMV), aprovat el 29 de Maig del 2020, per frenar el gran augment de la pobresa que hi ha a Espanya i que ha arribat a nivells extrems. La pobresa entre les famílies amb baixos ingressos arriba a ser la més gran d'Europa occidental després de Bulgària i Romania. Indicador d'això és que un de cada quatre infants és pobre en aquest país.
I la pandèmia ha demostrat també les conseqüències de la baixa despesa pública i d'ajuda a les famílies (només un 5% de tota la despesa pública social va a les famílies, enfront del 9% d'Europa Occidental), forçant el canvi en l'orientació equivocada de les ajudes, que se centraven sobretot en la desgravació fiscal que sempre beneficiava a les famílies d'ingressos superiors mes que a les de baixos ingressos. El programa d'Ingrés Mínim Vital significa un pas endavant, perquè va en la direcció de garantir el nivell de renda que permeti sortir de la pobresa. És probable que beneficiï de gran manera a les dones amb infants, que viuen soles, sense parella, i que són avui les persones més vulnerables d'estar en la pobresa a Espanya.
Mesures de creació d'ocupació
La mesura més important que afecta la majoria de la població treballadora ha estat la dels ERTO, que ha facilitat que les empreses retinguin a les seves treballadores i treballadors durant aquesta crisi econòmica creada per la pandèmia. El seu impacte ha estat major. Ara bé, hi ha altres dos tipus d'intervenció per crear ocupació que han estat molt reeixits en aquells països en els quals s'han implementat. Una és la de la reducció del temps de treball, una mesura que és particularment urgent perquè a Espanya és on les i els treballadors treballen més hores de mitjana a la Unió Europea dels 15. Aquesta reducció ajuda també a mantenir i augmentar el nombre de llocs de treball.
Ara bé, hi ha moltes maneres de reduir les hores de treball. I la reducció del nombre d'hores de treball hauria de ser tal que facilités aconseguir la conciliació familiar, que ha d'existir quotidianament i no només en els caps de setmana. És per això que per a la cura de les famílies (igualment distribuïda entre home i dona), és molt millor reduir les hores de treball de cada dia, treballar aproximadament 6 hores al dia en comptes de 8, que no treballar quatre dies de la setmana. Cal deixar més temps a les persones per gaudir de la família, entre altres activitats.
La creació i expansió del Quart Pilar de Benestar
L'altra alternativa és crear ocupació pública en tots els serveis de l'Estat de Benestar. I és motiu d'alegria que a Espanya es comenci ja a veure consciència de la necessitat del Quart Pilar de Benestar. Més de 1000 persones de diferents sensibilitats polítiques, dirigents de moviments socials i sindicats, entre altres moviments, han signat un manifest exigint a les autoritats públiques que desenvolupin aquest Quart Pilar de Benestar. I és prometedor que el Govern de coalició espanyol estigui ja desenvolupant-lo, canalitzant recursos (rebuts fins i tot de la Unió Europea pels serveis de dependència). Però és urgent que a més d'expandir els recursos en aquests serveis i altres, hi hagi una redefinició i reconceptualització d'aquests serveis per garantir un dret universal, el d'accedir a tals serveis definits com a Quart Pilar de Benestar.
Cal conscienciar a les autoritats públiques que el que es denomina a Espanya com a guarderies, és molt més que un aparcament per a infants mentre treballen pares i mares. L'evidència mostra que aquestes guarderies, si es transformessin en escoles d'infància, podrien enriquir el desenvolupament emotiu i psicològic dels infants. Tenim gran evidència d'això. I passa una mica el mateix amb els serveis de dependència institucional, on hi ha una necessitat urgentíssima per definir l'atenció a les persones dependents, inclosos els ancians. La redefinició dels serveis dels dos pols demogràfic, infants i ancians, és urgentíssima a Espanya. I un obstacle perquè això passi, a més de la pobresa de recursos, és l'excessiva atomització de responsabilitats en els governs per cadascun dels components del Quart Pilar de Benestar. Cal que, dins dels governs, tant el central com els autonòmics i municipals, s'estableixin responsabilitats transversals entre ministeris, conselleries i regidories per a desenvolupar aquest Quart Pilar de Benestar.
La necessitat d'eliminar les desigualtats de gènere i classe social per millorar l'equitat social i l'eficiència econòmica
Les dretes s'han presentat històricament com les grans defensores de la família aconseguint gran rendibilitat política a causa de la gran popularitat que aquesta institució té a la societat espanyola. Les dades mostren, no obstant això, que les seves polítiques públiques han perjudicat a la major part de les famílies i en particular a la dona dins de les mateixes, que pateixen les grans insuficiències dels serveis públics d'atenció a les famílies, empobrint-les a elles i als membres de la llar. D'aquí l'enorme urgència que, a més de que els homes prenguin més responsabilitat en la realització d'aquestes tasques, es doti a tota mena de famílies d'aquells serveis que permetin un major desenvolupament de tots els seus membres, i molt en particular de la dona, que és la mes sobrecarregada de la llar.
I aquests serveis, que són fonamentals per augmentar el benestar de la població, són també importantíssims per aconseguir la recuperació econòmica, com ho mostren els països governats durant més temps per forces progressistes, que han conjugat el seu compromís amb l'equitat social amb el de l'eficiència econòmica. El pensament liberal que assumeix que les desigualtats, configurades pel mercat són condició per a l'èxit econòmic, han mostrat (com és el cas d'Espanya i els Estats Units amb governs anteriors) el seu gran error, creant les enormes crisis socials i econòmiques que estem veient avui. D'aquí la urgent necessitat de basar el desenvolupament econòmic en l'equitat i el bé comú, reduint les desigualtats (tant de classe social com de gènere), millorant el benestar de la majoria de la població en les classes populars, articulant les polítiques d'alliberament de la dona amb l'alliberament de les classes populars, considerant totes dues variables (gènere i classe social) com les determinants del canvi social i econòmic del país.