Fora de joc

Vint-i-cinc anys del sí a la OTAN

La primavera del 1985 estudiava a Bolonya i vaig tenir la possibilitat d’assistir a un seminari sobre Espanya i l’OTAN organitzat per la Johns Hopkins University. Julián Santamaría, aleshores director del Centre d’Investigacions Sociològiques, ens va alliçonar sobre les diferents preguntes assajades perquè el Govern del PSOE guanyés el referèndum promès sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. El futur ambaixador a Washington reconeixia que no havien trobat la pregunta dels deu milions de vots que permetés capgirar una opinió pública, tranversal ideològicament, contrària a l’OTAN. Fent broma, van dir a Felipe González que la solució era formular la pregunta de la manera següent: "Està vostè a favor de continuar a l’OTAN amb el seu vot en contra?".

Santamaría intentava explicar l’antinòmia provocada pel canvi de posició del PSOE respecte a l’OTAN. Fins i tot, el lema famós fet servir pel PSOE el 1982 quan es va aprovar l’ingrés: D’entrada, no, s’interpretava aleshores més com una objecció formal (ara no és el moment) que de rebuig explícit. Santamaría subratllava la coexistència d’una majoria contrària a l’OTAN amb una valoració altíssima del Govern socialista i, sobretot, del seu president. En aquest sentit, l’única manera de guanyar era convertir el referèndum en un plebiscit sobre Felipe González. Pocs dies abans del referèndum, el president va deixar anar la bomba en una entrevista televisiva: ell no gestionaria el no. Qui, doncs? Fraga? Centenars de milers de vots van canviar de signe, encara que no d’opinió. El 12 de març del 1986 tan sols va guanyar el no a Euskadi, Navarra, Catalunya i les Canàries.

Más Noticias