16/11/2011

No ho tenia fàcil, l’exdirigent de CCOO, de predicar davant el públic selecte d’empresaris i d’economistes que aplega el Cercle d’Economia. Joan Coscubiela, però, va agafar el toro per les banyes i no tan sols va defensar amb fermesa el programa electoral d’ICV-EUiA, sinó que es va atrevir a posar el dit a l’ull a un col·lectiu cec i sord als estralls que estan causant les polítiques suï­cides d’austeritat fiscal, d’augment de la precarització laboral i de desnonaments executats per les entitats financeres. Coscubiela va plantejar sense embuts la quadratura del cercle, i els assistents, malgrat arrufar el nas, li van agrair la franquesa.

El rovell de l’ou de tot plegat, al seu parer, no és la crisi financera ni la crisi econòmica, sinó la crisi ètica derivada del desconeixement profund per part de l’elit econòmica i política de la vida real de la gent, de les seves condicions materials i dels seus malsons. El dogmatisme neoliberal els ha dut a una visió negativa de l’Estat del benestar, al qual acusen de generar una cultura del subsidi incompatible amb l’eficiència econòmica. No en saben res, però, de la gent que cada dia omple el metro i els trens de Rodalies, que amb prou feines són mileuristes i viuen amb l’angoixa de perdre la feina, que es van comprometre a pagar per tota la vida unes hipoteques que superen amb escreix el valor actual de l’habitatge, que cada cop poden confiar menys en una xarxa familiar afeblida i en uns ajuts públics aprimats.
Coscubiela subratlla la manca de connexió emocional, d’empatia per la gent, com la causa principal d’unes polítiques econòmicament errònies, socialment injustes i ecològicament insostenibles. En aquesta bugada no tan sols perdrem el llençol dels drets laborals, sinó que podem perdre la vànova de la democràcia. El xava de la Barceloneta els va mirar als ulls i els va interpel·lar si estaven disposats a mantenir el pacte social pastat en la Transició (tal com van fer la majoria de països europeus després de la derrota del nazisme i el feixisme) o bé a pagar el preu d’un país fracturat socialment. Socialisme o barbàrie, que deia Rosa Luxemburg, o el que és el mateix, democràcia o mercat.