Antonio Baños

Catalunya des del cel

El 19 de maig del 1780 el cel es va enfosquir a Nova Anglaterra. A ple migdia la gent va haver d’utilitzar espelmes per veure-s’hi. Va ser el New England’s Dark Day, tot un misteri climatològic. Mesos després, l’huracà San Calixto va causar 20.000 morts a les Barbados. Aquell mateix any catastròfic, enmig d’una era climàtica extrema en què l’Ebre es congelava sovint, en Salvà Campill va començar a recollir dades diàries del temps a Barcelona, i va ser pioner a la Península. Complia així amb una tradició meteorològica catalana que es remunta al manual dels novells ardits que parla del nostre clima des del 1390. Tenim els catalans dèries estranyes: els bolets, l’autoparòdia i el temps, i l’afició per mirar al cel a la recerca de l’imprevist pot ser fruit de la nostra fortuna, sempre en mans de catàstrofes incontrolables, que ens ha fet somniar que coneixent els arcans del clima podríem dominar la dissort.

La passió climatològica va arribar al màxim amb Eduard Fontserè, que va crear una xarxa meteorològica catalana el mateix any que Espanya perdia les colònies i convocà a Barcelona una comissió internacional per l’estudi dels núvols el 1929, mentre el món s’enfonsava en una recessió terrible. Un do de l’oportunitat molt català.
Entre nosaltres, l’expressió castellana estar en las nubes es pot traduir com ser un encantat. Perquè l’encant que trobem en la formació dels eteris núvols potser és un descans per a la nostra ànima fenícia i gasiva. Confio, doncs, que tota aquesta responsabilitat històrica pesi sobre les espatlles d’Oriol Puig, germà de Felip Puig i nou director del nostre servei meteorològic per sobre de possibles consignes ideològiques de maquillatge sobre les dades de la contaminació a favor del talibanisme automobilístic.

Más Noticias