Si cal ens diuen, des de lluny del Principat, que barrejar política i esport és desencertat. Recordem quan el Barça va voler lluir una petita senyera al coll de la samarreta i veus diverses van denunciar el provincianisme, la deriva identitària i, allò que dèiem, l’error de barrejar banderes i esports. Després van aparèixer banderes andaluses, madrilenyes i fins i tot grandioses banderes espanyoles guarnint els equips que van representant el país a Europa. Els culers saben que la representació política del Barça ha estat dissortada. Ningú no està en contra de la representació simbòlica d’un equip de futbol. Qualsevol que hagi plorat amb Evasió o victòria hi estarà d’acord. Però l’acord entre el Reial Madrid i Miguel Sabastián, ministre de Turisme, perquè el club merengue representi Espanya sencera en una campanya turística és fer-ne un gra massa. A un, el primer que li ve al cap és el llibre de Germà Bel Espanya capital París, que descriu perfectament la confusió entre capital i país que llasta el normal funcionament d’Espanya en els darrers 300 anys. I després li vénen a un al cap les conxorxes dels bons temps del totxo a la llotja de Chamartín entre Florentino i Aznar, quan tot es podia vendre sota la rojigualda de Colón. I finalment l’aliança de les grans empreses per potenciar la marca nacional Consejo Empresarial para la Competitividad, presentada per expandir la marca Espanya als mercats internacionals tot venent solidesa i alegria mediterrània. Queda clar doncs que, mani qui mani, la representació d’Espanya està ja repartida: Almodóvar, flamenc i Reial Madrid. Ara entenc allò que brama la caverna sobre la inutilitat d’aquests 30 anys d’autonomisme.