06/05/2011

El cantant i compositor brasiler Jorge Ben va dedicar una tonada als defenses de futbol. La cançó es diu Zagueiro i recomana: "Mais para ser um bon zagueiro/ No pode ser moito sentimental". Desconec si Pepe, empleat del Reial Madrid, coneix i taral·leja aquest tema però ell, certament, no hi exerceix pas, de sentimental. La seva performance sobre les miraculoses anques de Dani Alves ha donat per parlar fins a avorrir i ha passat al ja molt nodrit rebost dels nostres records exaltats. Fins aquí tot normal.
El gir sorprenent ha estat l’aparició d’un fantàstic vídeo a la web de Realmadrid TV, és a dir un lloc carregat d’oficialitat. Immediatament, el cèlebre programa de cridoteràpia futbolística va estendre la nova fe: Alves és un ballarí extraordinari que fa giragonses sense fer peu. I vet-ho aquí que un jove a internet respon dient que tot és un muntatge. Tot plegat, sembla un remake d’aquell clàssic de Lazarov El irreal Madrid.
L’any 1963, és ben sabut, una jugada de targeta roja directa va posar fi a la vida del president Kennedy. D’aquella acció antiesportiva en tenim també unes imatges úniques que va enregistrar un passavolant anomenat Zapruder. L’escriptor Max Holland i el fotògraf Johann Rush van signar el 2007 al New York Times una peça titulada: "J.F.K.’s Death, Re-Framed", en què es manté la tesi que, igual que ha passat amb Pepe, a la filmació del magnicidi li manquen fotogrames. Els que van entre el número 132 i el 133.
Els autors estan convençuts que allà rau la veritat de tot l’afer. Vivim, doncs, en uns temps en què la veritat es troba amagada en el subtil engany de la persistència retiniana. El professor Subirats, veí d’aquestes planes, va escriure a Elementos de nueva política que en la transparència aparent de la imatge televisiva es produeix un múltiple sistema d’ocultació: ocultació per acumulació, per velocitat, per obscenitat, per simplificació i per homologació. Com es pot veure, tots els elements de la

Pepemovie.
Deia Nabokov que tot allò que es pot controlar mai no és del tot real i que el que és real mai pot ser rigorosament controlat. I, d’aquesta manera, si els pro Pepes haguessin mogut la bota del defensa, no hauria estat per generar més realitat sinó per tenir més control sobre el seu discurs, sobre una raó prèvia. Els fets electrònics s’avenen d’aquesta manera, a les idees i no pas a l’inrevés, com volia el pobre Descartes.
No fa falta tornar a Lakoff i els seus fotogrames mentals. Amb els fotogrames digitals ja en tenim de sobres per construir discursos, relats ideològics. Dit d’una altra manera, la conspiranoia, davant de la complexitat i mal·leabilitat de la realitat analògica, ha esdevingut una de les formes més reeixides d’epistemologia social i adoctrinament polític: l’11-M i l’11-S, els seguidors de Zeitgeist, Wikileaks, la crisi i els Bilderberg o el Villarato, tant se val.
Deia el savi belga Ilya Prigogine que el que és possible sempre és més ric que el que és real i, per això, la nostra societat de consum s’estima més consumir una infinitat gratuïta de conxorxes abans que rosegar una solitària i indemostrable veritat.
És possible que Punto Pelota tingui en el seu poder els fotogrames de la pel·lícula Zapruder? Ha estat mai Pepe a Dallas? Què queda quan treus un fotograma: un buit o una nova veritat?