15/05/2011

El dimarts passat dia 10 es complien 30 anys de l’arribada a la presidència francesa de François Mitterrand. Aquesta dada pot sonar anecdòtica ara que vivim en una Europa que sembla desempallegar-se a tota velocitat de la socialdemocràcia, en la seva boja recerca del paradís competitiu. Com que potser el PSC abandoni la plaça de Sant Jaume després d’una eternitat, sí que podem trobar interès en la figura de l’únic president socialista de la Cinquena República. Té interès perquè, en els seus conceptes urbanístics i de gramàtica del poder, els sociates barcelonins han estat sempre uns fidels mitterrandistes.
M’explico. Mitterrand va arribar a la presidència en plena eufòria postmoderna. Dos anys abans, Lyotard va publicar el seu llibre fundacional, La condició postmoderna. Thatcher i Reagan també es trobaven construint una cosmogonia pròpia que esdevindria el neoliberalisme triomfant.
A França, el contrarelat socialdemòcrata va descansar sobre l’anomenada cultura. Específicament, en els braços de l’arquitectura i de l’urbanisme. La piràmide del Louvre de Pei o La Defénse són uns quants exemples palmaris d’aquest discurs, que, d’una manera subtilment diferent a la grandeur gaullista, lloa les virtuts de l’Estat.
Molt aviat, aquesta concepció del que és el poder i la ciutat es va avenir amb el socialisme barceloní. Unes elits lleugerament envernissades d’esquerranisme (Bofill, Tusquets) i uns polítics provinents de l’elitisme burgès (Serra, Maragall) van veure en el despotisme il·lustrat del mitterrandisme una via ràpida i cosmopolita per netejar Barcelona de les seves "xacres

localistes".
La seva arma més lluïda va ser el museu, un edifici la funció del qual era la seva pròpia forma. Una idea, la cultura, prou prestigiada i desconeguda, per generar acataments urbanístics sense crítica. Un model quasi vitrubià de ciutat: net, noucentista, ordenat. Que van trobar en l’elitització de barris un agent poderós per desplaçar poblacions i també reprimir conflictes.
El món MCH (Maragall, Clos, Hereu) va ser un somni mitterrandià. Amb una gran paradoxa. El model francès estava pensat per a una ciutat, París, cap indiscutible del jacobinisme més exaltat. Traslladat a Barcelona, on no tenim Estat, el discurs espectacular del poder s’ha hagut d’orientar a cercar l’aprovació del turista en lloc de la del contribuent. Allò que havia de donar idea de la potència de la burgesia local, rellisca inevitablement cap al pintoresquisme. Un dels exemples vius de mitterrandisme barceloní és Oriol Bohigas. Com a bon il·lustrat, creia que amb l’arquitectura, l’esponjament higiènic del nucli antic, la monumentalització de la perifèria i la plaça dura, es podria adreçar la moralitat ciutadana. Per demostrar el seu èxit i gaudir-ne, va anar a viure a la plaça Reial, on ara veu com la vida, bruta, complexa i sovint delictiva del nucli antic trepitja les obres de la raó i les Llums.
Guanyi qui guanyi a la ciutat de Barcelona, no podrà continuar amb el programa mitterrandista. No es tracta només de pressupost. El somni d’un Estat social fort, dirigista, amb una fe indestructible en el mite del progrés, s’ha perdut. Només hem d’anar a la Torre Agbar, el Fòrum o l’Estadi Olímpic i captar la innegable sensació de nostàlgia i tristor que desprenen.