06/09/2011

Una de els coses que més vergonya aliena em pro­dueix és el patriotisme corporatiu. Aquells que fan seves les grans corporacions del país, amb l’entusiasme d’un hooligan futboler. A vegades sembla, fins i tot, que en són socis. Tots recordem quan Evo Morales va voler nacionalitzar les multinacionals del petroli i la premsa espanyola parlava de l’agressió a "nues­tras" empreses amb una emprenyada similar a la de qui recorda el cop de colze de Tassotti a Luis Enrique.
Jo, per exemple, no tinc res en contra que una multinacional sigui catalana. Ara bé, destacaria, per sobre de la seva catalanitat, que és una organització al servei del capitalisme global, que, al meu parer, forma més part del problema que no pas de les solucions a la crisi. Però potser ens estan dibuixant un món on l’afecció a l’Estat nació va a la baixa per dirigir-nos cap a un amor a la marca abans que a la pàtria. Un exemple d’aquesta nova pàtria-empresa la podem trobar entre les tropes de fanàtics d’Apple. Per a molts milers de persones, la companyia més gran del món els ofereix uns valors que potser la vella i atrotinada bandera del seu país no sabria on trobar.
Tot això ve a tomb per les declaracions de l’encara ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, que va assegurar que esmerçaria tots els esforços necessaris per garantir l’"españolidad" de Repsol davant l’aliança que Sacyr i Pemex volen fer en el seu consell d’administració. Pemex és una petroliera mexicana que té el 4,87% de l’accionariat, mentre que la constructora Sacyr Vallehermoso, de l’empresari Luis del Rivero, en té el 20%.

Amb una futura compra d’accions, l’aliança arribaria pràcticament al 30% del total. La intenció més immediata seria, diuen, fer passar un tràngol al president de Repsol, Antoni Brufau. Després tenim jocs de poder, odis i afinitats polítiques de Del Rivero i seriosos problemes financers de l’empresari. Però el que crida l’atenció és aquesta referència a l’espanyolitat. Fa gràcia, perquè no hi ha català que hagi oblidat el crit absolutament contrari que, des dels mateixos sectors mediàtics i empresarials de Madrid, es ventava fa un lustre. Allò de: "Antes alemana que catalana". Es referien, com recordaran, a l’opa de Gas Natural sobre Endesa. En aquell cas, l’espanyolitat de Gas Natural i de La Caixa es veu que no va quedar prou acreditada. Pizarro es passejava amb la Constitució sota el braç i el gran patriota Aznar assegurava que voler que Endesa fos espanyola, però de modalitat catalana, era "caer en un nacionalismo económico cateto".
No hem de patir. Luis del Rivero és de Múrcia, Maragall ja no tindrà l’interruptor de la llum espanyola ni els podrà deixar a les fosques, com vaig sentir dir a Telemadrid, i el perill de ruptura de La Indivisible s’allunya. Almenys així ho expressava Raúl del Pozo des d’El Mundo amb l’entusiàstic article Vuelve España. Els nacionales tornen a somriure: El
PPSOE pot aturar ara a les perifèries deslleials des de tots els nivells legislatius. Les autonomies han estat les culpables de la crisi subprime i de matar Manolete. La immersió en català està desprotegida...
Tot això és cert, però si hem de determinar la pàtria qualsevol de les transnacionals, molt temo que ni senten la senyera ni la rojigualda. Només se’ls humitegen els ulls en veure la bonica bandera de les illes Caiman, pàtria del meu cor.