30/08/2011

Sobre la mort d’Heribert Barrera s’han fet tota mena de consideracions i lloances, sempre justes en un home de la seva edat i, sobretot, del seu comprimís constant amb el país. Per això m’han semblat especialment valuoses les opinions del jove Xavier Monge, candidat per Barcelona de les CUP en les darreres eleccions municipals. En el seu Twitter (aquesta màquina demoníaca inventada per fabricar penediments) va recordar el pensament de Barrera envers els immigrants i els homosexuals, reflectit en el llibre d’Enric Vila Què pensa Heribert Barrera (Proa, 2001). Va bé que les generacions s’interpel·lin i rebutgin de les venerables ments del passat allò que és caduc. Un catalanisme que tingui, encara que sigui petitíssima, una flaire d’etnicisme ens pot portar a calamitats com la d’aquesta Plataforma feixista que patim un dia sí i l’altre també. El gest de Monge, no sé si prou pensat o fruit del cansament que produeix la unanimitat, ha estat el propi d’aquesta nova mena de polítics que no ho són pas. Barrera, un home forjat en la disciplina del partit, segurament tampoc entendria gaire la nostra societat flonja i escumosa.
Quan jo era nen, la meva escola va portar de visita Ventura Gassol, poeta i polític que surt a la foto al costat de Companys quan el president va tenir la seva ocurrència del 1934. Ens va parlar amb una retòrica estranya, d’un país fantasmagòric. Crits, frases en vocatiu, impostació, grans paraules. Una manera de veure el món com, a vegades, era la del finat: sòlida i sense escletxes. Una manera de veure el món d’esquerres, sí, però immerses en la moral burgesa. Progressista però amb una fe monolítica en l’Estat nació cohesionat ètnicament que avui fa una mica riure.
Barrera, però, va tenir l’encert i l’empenta de tornar en ple franquisme, tot i que encara pertanyia a aquella Catalunya desapareguda entre bombes i afusellaments. Era una mena, i disculpin, de Joan Capri de la política. Pessimista i tossut però amb prou fe en el país per encapçalar la mani del 10 de juliol arran de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

Però si jo em vaig fer periodista no va ser pas per reflexionar sobre la contingència sinó per poder fruir de l’anècdota. I per això em vaig quedar amb la proposta de l’alcalde Trias de dedicar un carrer a Barrera. Cap objecció, i ara! Però, si tal com diu el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, cada dia estem més a prop de la independència, hauríem de posar una mica de seny a l’hora de repartir el nomenclàtor de la capital de la nova
república.
Perquè Barcelona tampoc no és tan gran i els carrers bons els haurem de reservar per als autèntics pares de la independència. El que em temo és que, si ens decidíssim a ser sincers, haurem de dedicar avingudes, places i rotondes als veritables autors de la nostra llibertat. Una avinguda Perdo Jota, un bulevard Jiménez Losantos, o potser un parc del Tribunal Constitucional, seria el que, en honor a la veritat, hauríem de fer. Perquè no em negaran que aquests personatges han lluitat en pro de la independència amb una eficàcia notabilíssima. Catalunya arribarà a ser un estrany cas de secessió atiada per la metròpolis. I el carrer Heribert Barrera potser acabi fent xamfrà amb el d’Intereconomía, tot traçant un mapa precís de la Catalunya d’avui. Una Catalunya que, a desgrat del que pensava el malaguanyat Barrera, serà mora i marieta o no serà.