Antonio Baños

Sentit elogi dels esports de TV3

Vull sentir Gary Cooper parlar català". Aquest desig de Jordi Pujol va ser el mandat exprés sota el qual es va fundar TV3. Bé, entenguin-me, no l’únic, però sí que va ser un desig prou enraonat del president per fer de la televisió pública catalana un espai popular, on la difusió de la llengua anés més de la mà de l’entreteniment que no pas del didactisme patriòtic. Es tractava de desmentir el director general de RTVE, José María Calviño, que l’any 1983 va voler rebaixar la tensió d’alguns sectors espanyolistes davant de l’aprovació de la llei del tercer canal, que donava viabilitat a TV3. Va ser llavors quan va dir allò que no passaria res perquè la catalana seria "una tele antropològica".
Les cultures petites com la nostra tenen en el folklorisme un dels seus grans enemics. Més gran potser que la prohibició o el menysteniment. Per això, veure el JR dient-li a la Sue Ellen que era un pendó o sentir les bajanades d’Els joves en català va servir per engrescar i relaxar el català d’una manera que mai cap campanya institucional podria fer. Foragitar el folklorisme, el traç antropològic de la cultura catalana, ha estat una de les línies de treball més importants i decisives de la nostra televisió pública. Uns informatius amb vocació global, la ficció popular amb l’intent de crear un vocabulari dramàtic creïble més enllà de Guimerà i, finalment, l’esport com a eix per aconseguir una parla emotiva i empàtica tant pel català com pels castellanoparlants. Aquestes són algunes de les fites que crec que, amb totes les ombres que podem projectar, ha aconseguit TV3.

Quedi clar que aquesta lloança no és en absolut objectiva. Un servidor va tenir la seva primera feina a la casa, i m’acullen sempre amb molta misericòrdia cada vegada que hi vaig. És doncs una lloa sentimental i voluntarista si es vol, ara que vénen temps magres. És per això que no discutiré amb ningú si la plantilla de la CCMA
és o no massa gran o massa ben pagada. Tampoc sé si retransmetre la Fórmula 1 és imprescindible o un exemple de mà foradada. Però sí que m’agradaria destacar que a Catalunya, per bé o per mal, l’esport i la seva difusió són una eina cultural. El singularíssim estat de la nostra llengua, entaforada entre un patriotisme queco i prohibicions contínues, ha fet que les retransmissions esportives fossin una font de normalització i de creació d’un català popular i creïble més potent que no pas el d’alguns poetes o músics. Els gols del Barça han estat (exagero, esclar) com el braç armat de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com si diguéssim. I jo, que detesto de forma activa els esports de motor, m’he quedat sovint palplantat escoltant Josep Lluís Merlos i el seu català eufònic i ric. Com em passa amb Jordi Robirosa, apostoflant narrador i transmissor d’un català sucós i apassionat, o amb la llengua sòbria d’un Joan Valls.
És estrany, però Catalunya és així. Hem de confiar el futur del català tant a l’abadia de Montserrat com al Camp Nou. A Gimferrer i a Puyal. A les cançons de Manel i a les virolles d’aquells senyors que van encabits en un Ferrari. Des dels temps de la revista Xut!, allà als anys vint i trenta, l’esport i la promoció de la llengua han anat plegats, tot i que sigui difícil d’explicar. Retallem els esports, va bé. Però trobem un lloc per fer del català la llengua apassionada en què es relaten les finals emocionants.