L’imperi derrotat

Pere Ortega, Centre Delas d’Estudis per la Pau.

Calia ser un talòs per no adonar-se que les polítiques dutes a terme pels Estats Units després del final de la Guerra Freda el 1989 eren un absolut desastre per al món. Calia ser un insensat per pensar que la solució als conflictes que llavors vivia el món, i especialment la regió que n’acumula el major nombre, l’Orient Mitjà, es podien resoldre donant suport a les dictadures que sotmetien els seus pobles. En canvi, alguna gent de bona fe, vam pensar que es podia aspirar a un nou ordre mundial basat en dividends de pau com va predicar el PNUD de 1991. Però l’imperi vencedor d’aquella contesa, en lloc d’administrar la pau es va dedicar a crear un nou ordre basat en el domini mitjançant aliances, de vegades militars (expansió de l’OTAN), de vegades econòmiques (OMC, APEC, ALCA), que permetés l’expansió del seu sistema, ja saben vostès, el capitalista.

No és que l’etapa de la Guerra Freda fos millor, doncs va estar presidida per un enfrontament continu entre les dues potències amb múltiples guerres a la perifèria dels seus imperis, que al seu torn ens amenaçaven amb el terror d’una guerra nuclear. Però un cop vençuda Rússia, els EUA ho va fer tan malament, que en comptes de donar-li la mà per ajudar-la, es va dedicar a humiliar-la. Els primers passos bel·licosos van ser l’expansió de l’aliança militar OTAN cap a les seves fronteres. El segon, més tenebrós, va ser l’anul·lació de l’acord ABM que impedia construir escuts antimíssils i assegurava la destrucció mútua en cas de guerra nuclear. Sens dubte una barbaritat, però la dissolució de l’ABM de manera unilateral per part dels EUA i la posterior instal·lació d’un escut antimíssils a Polònia i República Txeca deixava indefensa Rússia davant els míssils nuclears dels EUA i presagiava nous enfrontaments per al futur.

Els desencerts dels EUA van continuar. Havia sembrat odis per tot l’Orient Mitjà, donant suport a Israel en els excessos contra palestins; donant suport a Bin Laden i gihadistes a l’Afganistan per expulsar l’URSS; desencadenat guerres a l’Afganistan, l’Iraq i Líbia; recolzat cops militars al Pakistan i Egipte; ajudat els rebels que es van aixecar en armes contra el règim d’Al-Assad a Síria; dóna suport a la guerra actual d’Aràbia Saudita al Iemen. I el pitjor, iniciar una guerra contra el terrorisme que ells mateixos havien afavorit i que ara ataca per tot el món.

Resumint que per on passava el cavall de guerra dels EUA sorgia el caos. Però l’arribada al govern de Rússia de Vladimir Putin, canvia el rumb de les coses. El nou líder rus amb l’ajuda prestada per la pujada del preu dels hidrocarburs, va rellançar el poder de Rússia com a potència en el tauler mundial. L’ocasió la va tenir, primer a Geòrgia el 2008, després a Ucraïna amb l’annexió o recuperació de Crimea el 2014, i després fins avui a Síria.

Així, la presa d’Alep per les tropes d’Al-Assad amb l’ajuda de Rússia ha representat una derrota estrepitosa de la política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà. Mentre que, per contra, per a la Rússia de Putin, ha estat una victòria que la col·loca a com a virtual guanyadora de la controvertida partida d’escacs (guerra) que les dues potències juguen a la regió.

El desgavell de la guerra de Síria, on cadascuna de les potències i estats han jugat les seves cartes en favor dels seus interessos particulars ha estat un desastre per al poble sirià, però també per a la pau a l’Orient Mitjà i el món. EUA, Europa occidental, Turquia, totes les petromonarquies han donat suport als rebels, inclosos l’ISIS i Jabhat Fateh al-Sham, antiga Al-Nusra vinculada a Al-Qaida (segons Robert Fisk), encara que en ocasions, no masses, alguns d’aquests estats els han bombardejat. D’altra banda, Rússia, Iran i la milícia de Hezbol·là, del Líban, han donat suport al govern d’Al-Assad. Però aquest caos, després de la caiguda d’Alep i l’acord inesperat entre Rússia i Turquia, un soci privilegiat de l’OTAN, ha donat un tomb inesperat que obre un nou escenari, un alto el foc que parcialment s’està produint i unes converses que poden finalitzar la guerra.

La propera arribada d’un altre fonamentalista (ja ho va ser George Bush jr) com Donald Trump a la presidència dels EUA no presagia res de bo. Per construir la pau es necessiten de més actors que Donald Trump i Vladímir Putin negociant. Calen estats disposats a declarar-se insubmisos de les potències, que se solidaritzin i sacrifiquin en ajudar al desenvolupament dels drets humans de totes les poblacions. No ho faran, però nosaltres ho continuarem exigint.