El suposat pressupost progressista del 2019

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El pressupost pactat entre el Govern del PSOE i Units Podem, és, sens dubte, des del punt de vista social, un dels més progressistes que s’han presentat en diverses dècades.

Les bones notícies es tradueixen en l’increment, entre uns altres, de la recaptació fiscal d’un 5,7% mitjançant l’augment a les rendes més altes de dos punts de l’IRPF; un augment de la tributació mínima a les grans empreses; augment de l’impost de patrimoni; creació d’un impost als serveis digitals; impost a les transaccions financeres; augment de la lluita contra el frau fiscal. Enhorabones per a tots dos partits, doncs aquests augments en la recaptació fiscal seran, en la seva majoria, per incrementar les ajudes socials. Entre les més importants: pujades de les pensions d’acord amb l’IPC; a les pensions mínimes; de les ajudes per a beques; a la dependència, … O la pujada del salari mínim interprofessional de 735 a 900 euros mensuals. Mesures que en el seu conjunt milloraran el consum de la població més precaritzada i ajudaran a crear ocupació.

Però malgrat l’optimisme que ofereix la proposta de pressupost, també hi ha un fort ajust estructural, doncs es preveu un dèficit de tan sols un 1,8% del PIB que es tradueix en una retallada de 4.850 milions, la qual cosa no és bona notícia i haurem de saber sobre quines partides s’aplica la reducció. Es tracta d’una qüestió clau que no és gens ni mica satisfactòria, destinada a acontentar a la UE en l’objectiu de dèficit, i pretendre rebaixar-ho a l’1,8%, quan aquest any 2018 rondarà el 2,7%. Doncs això suposa limitar en molt l’aspiració de pal·liar l’austericidi implantat en anys anteriors per part del Govern del Partit Popular, que si bé en el 2019 es proposa augmentar en determinades partides socials, seguiran limitant la despesa pública, especialment el capítol d’inversions, que en certa mesura és el que dóna l’impuls més important a l’economia productiva.

A més, cal saber sobre altres qüestions d’importància i que cada any analitzo amb detall. Em refereixo a la despesa militar, una despesa que, per supérflua, destrueix riquesa en l’economia productiva. És sabut que, encara que ho desmenteixin els economistes de l’establishment i encara que es justifiqui com una despesa estructural necessària, no és productiva. Aquests 120.000 efectius que consumeixen uns 20.000 milions d’euros, en salaris, armaments i manteniment d’infraestructures i serveis, destinats en l’economia real, la productiva, generarien molta més riquesa.

Primer, perquè bona part d’aquests militars, serien més productius treballant en la funció pública, en la indústria o prestant serveis, que no dissuadint possibles atacs o amenaces de l’exterior, que no existeixen.

Segon, perquè, les aportacions en R+D al sector militar i a la producció d’armaments, triplicarien la creació de llocs de treball en altres sectors industrials o de serveis. És sabut que el sector militar industrial viu de la inèrcia que mantenen la majoria dels estats, com l’espanyol, només que per a ús i gaudi dels accionistes de les empreses militars o dels alts comandaments militars en aquest joc macabre de l’estratègia de prevenir o fer la guerra.

En l’aire queda saber la proposta de la ministra de Defensa, Margarita Robles, de si es posaran en marxa nous Programes Especials d’Armaments (PEA) que va xifrar en 5.500 milions pels propers anys, lluny dels 10.800 que va prometre l’anterior ministra Dolores de Cospedal, per fabricar una nova Fragata F-110, uns blindats 8×8, helicòpters NH-90, drons i satèl·lits militars. Una despesa inútil des del punt de vista social, doncs donarà treball a unes indústries improductives, com l’empresa  pública Navantia perd diners tots els anys; o Airbus i Indra, de les quals també l’Estat és accionista i per tant, reben un tracte de favor i privilegis que no afavoreixen  l’economia de mercat de la qual el propi Govern del PSOE és defensor.