La realitat, encara que no agradi als defensors dels estats com a única possibilitat de governança, és que els exèrcits estan perdent la funció bàsica per a la qual van ser creats: dissuadir d’un atac exterior i protegir territori i població. Aquesta és una realitat palpable si s’observen els 32 conflictes armats avui existents al món, on les guerres entre estats han desaparegut i aquestes són interestatals, encara que, això sí, de caràcter internacional, per la presència de múltiples estats en suport dels diferents actors que en elles intervenen.
Així, hi ha regions del món on la possibilitat de guerres és pràcticament inexistent. Per exemple, en el conjunt d’Europa occidental i de la Unió Europea ha desaparegut tota possibilitat d’una guerra entre els estats membres. A Sud-Amèrica, una regió pacificada, on, a banda de Colòmbia que segueix patint una violència extrema en el seu interior, les rivalitats entre estats són pràcticament nul·les. I ja no diguem a Oceania, on no sembla possible que sorgeixi cap conflicte entre els microestats que allí existeixen, molts d’ells sense exèrcit, o entre les dues potències regionals d’Austràlia i Nova Zelanda.
Per aquest motiu el gran debat pendent actual en els estats, és què fer amb els exèrcits extensius. Per a què necessiten els països membres de la UE en el seu conjunt 1.350.000 militars i a Sud-Amèrica 1.200.000. Un debat, que encara que no s’abordi de manera pública, el contemplen els governs de molts països. Hi ha el temor derivat de l’oposició que generaria a les forces armades el fet de veure els seus llocs de treball en perill, sobretot dels alts comandaments, que veurien com s’esfumen els privilegis que els atorga el fet de ser els màxims exponents de tenir a les seves mans l’hegemonia de la violència de l’Estat.
Però la realitat del món actual és la que és. Els avenços tecnològics en el desenvolupament de noves tipologies d’armaments, com els avions no tripulats, la robòtica, la utilització del làser, la guerra electrònica, atacs cibernètics… Fa disminuir la utilització del nombre de tropes en els conflictes. A la qual cosa cal afegir només la megalomania de les grans potències, que busquen l’hegemonia amb el seu potencial militar, els EUA, Rússia, Xina. O aquelles que mantenen una presència postcolonial en àmbits geogràfics allunyats de les seves metròpolis, com França i el Regne Unit. O les que pretenen ser-ho a nivell regional i s’enfronten entre si per aconseguir-ho, com Turquia, Aràbia Saudita, Iran, Israel a Orient Mitjà. O les que s’enfronten entre si per conflictes territorials del passat, com Índia i Paquistán o les dues Corees.
Mentre que, d’altra banda, els estats sense conflictes, però amb compromisos en aliances militars com l’OTAN, o internacionals com Nacions Unides, o regionals, com a la UE, han d’enviar militars a determinades intervencions, però que per descomptat són de molt reduït nombre en comparació a la dimensió de les seves forces armades. Per exemple Espanya, no envia més de 3.000 militars en les seves missions a l’exterior. Llavors, tornem a la pregunta inicial, Per a què mantenir uns exèrcits extensius?
D’aquí, que alguns estats, com en el cas espanyol, s’hagin creat cossos que es dediquen a dur a terme missions de caràcter civil, per tenir cura de la població. Aquesta és la tasca de la Unitat Militar d’Emergències (UME): prestar ajut en cas d’incendis, inundacions, terratrèmols i altres catàstrofes naturals. És aquesta la seva funció? Sens dubte que no, doncs això ho haurien de dur a terme cossos de protecció civil i no militars. Però com no se sap què fer amb els 120.648 militars existents en el 2018, se’ls entreté en funcions de caràcter civil, apagant focs i altres missions de salvament davant catàstrofes naturals, a l’espera que algun govern del futur abordi una qüestió tan polèmica com seria reduir el nombre de membres de les forces armades o d’eliminar-les.
Sí, eliminar-les, doncs això seria possible el dia que la comunitat internacional es disposi a reformular Nacions Unides i atorgar-les el paper que les atorga la seva Carta fundacional: ser garant de la pau mundial, i per a això disposar d’un cos de seguretat propi que possibilitaria que els estats dissolguessin els exèrcits nacionals: La pau perpètua que pronosticava Kant.
Avui al món es gasten 1.740.000.000.000 de dòlars i a Espanya 20.000 milions d’euros. Què podríem fer amb tan ingents quantitats de diners? Deixo les respostes al lector.