Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'auge de l'extrema dreta a Europa i al món hauria d'alarmar a qualsevol persona decent. Aquí tenim Donald Trump presidint l'imperi, Bolsonaro el Brasil, Putin a Rússia, Duterte a Filipines i tants altres que governen a Itàlia, Hongria, Polònia, Àustria, o estan en els parlaments de França, Països Baixos, Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i a Espanya al parlament d'Andalusia i potser aviat en el de Madrid. Inflamen la població amb els seus discursos nacionalistes d'enaltiment de banderes, himnes patriòtics i exèrcits. Això hauria d'obligar les forces socials a rescatar els discursos humanistes que tenien com a finalitat la convivència i la pau entre la ciutadania mundial, i entre ells, el d'oposar-se al militarisme creixent actual.

Recordem que va ser davant les guerres més importants que van assolar Europa en el Segle XX quan va sorgir el moviment pacifista, i que una part important del mateix era antimilitarista. Dic una part, perquè és cert que no tot el moviment pacifista va ser antimilitarista. No ho eren Gandhi ni Luther King, encara que el seu rebuig a l'ús de la força militar per a resoldre els conflictes era fort, i es van oposar, Gandhi a intervenir en la Segona Guerra Mundial i King va rebutjar el bel·licisme del seu govern i la intervenció al Vietnam. Encara que, moltes altres sí van ser clarament antimilitaristes, com Petra Kelly, Dorothy Day i Bart De Light. Aquest darrer, després de la Primera Guerra Mundial, el 1921, va ajudar a fundar la War Resisters International, que va difondre l'antimilatarisme. Així, durant la Segona Guerra Mundial va haver-hi antimilitaristes desertors dels exèrcits a gran part dels països europeus que, encara que la seva història està en bona part per escriure, algunes coses se saben d'Alemanya, França, Regne Unit i de la Guerra Civil espanyola del 1936.

Aquesta reflexió ve al cas de l'auge d'aquest nacionalisme agressiu i militarista que amenaça la societat mundial amb nous bel·licismes. Com a prova d'això, aquí tenim l'amenaça d'una nova carrera d'armaments nuclears entre els EUA i Rússia; les amenaces llançades pels EUA contra l'Iran o Veneçuela; el cèrcol dels EUA sobre la Xina; les aliances entre Rússia, la Xina i l'Índia per frenar el bel·licisme dels EUA; els enfrontaments entre els nacionalismes de l'Índia i el Pakistan; sense oblidar els sempre presents militarismes a l'Orient Mitjà (Israel, Aràbia Saudita, Egipte, Turquia), on a més dels enfrontaments ètnic-religiosos de la zona es barregen l'afany de control geopolític i, com no, dels hidrocarburs.

Militarisme que va de la mà de l'augment de la despesa militar mundial, que després de la breu recessió de la crisi de 2007-2015 i encara no del tot tancada, ha tornat a augmentar arreu del món, amb especial embranzida als EUA, que pressiona als seus deixebles a incrementar-ho. Aquí estan els seus aliats europeus augmentant els seus pressupostos en defensa. La mateixa Unió Europea té la proposta de destinar enormes fons comunitaris a la recerca en l'àmbit militar. En el 2018 va aprovar un pressupost d'I+D militar de 590 milions d'euros, que pels anys 2021-2027 arribarà als 13.500 milions que rebran les indústries militars i de seguretat per desenvolupar armaments i tecnologies de control i vigilància en fronteres i aeroports. Amb una finalitat última, adquirir armaments conjunts pels països membres que s'especula que arribin fins els 50.000 M€ i que serviran per desenvolupar el nou exèrcit europeu dins de la Permanent Structured Cooperation (PESCO).

I Espanya, que per a no ser menys, preveia gastar-se entre 2019 i 2032, 12.100 milions d'euros en set nous programes d'armes (aprovats pel Govern de Pedro Sánchez) amb el propòsit d'aconseguir aquesta mítica xifra del 2% de despesa militar respecte el PIB. Mítica perquè no obeeix a cap raonament empíric, perquè això només depèn de quin model de FAS es desitgin per a Espanya, cosa que no se sap. Quan, d'altra banda, no es tenen recursos suficients pel manteniment dels enormes estocs d'armes que es mantenen emmagatzemats i que no se sap què fer amb ells ni per a què serviran (els Eurofigther, blindats Lleopard i Pizarro, helicòpters Tigre...).

Aquesta tendència mundial a incrementar la despesa militar amb finalitats bel·licistes no té una altra finalitat que preparar-se per a un futur on els exèrcits salvaguardin models de societat ecofeixistes. Aquells que pretenen continuar amb la sobreexplotació de recursos no renovables, que condueixen a l'esgotament d'hidrocarburs i altres minerals, per continuar amb les emissions de carboni a l'atmosfera que produeixen un irreversible (si no es posa remei) escalfament del planeta que provoca el canvi climàtic i catàstrofes mediambientals que, al seu torn, provocaran grans conflictes humans, entre ells grans migracions i guerres.

Necessitem doncs recuperar un moviment antimilitarista que posi al centre de les lluites socials la connexió entre bel·licisme i el model capitalista imperant.