“Algèria no és una monarquia, és una república”. Incertesa

Tica FontCentre Delàs d’Estudis per la Pau

Els mitjans de comunicació espanyols parlen poc de les mobilitzacions ciutadanes a les principals ciutats d’Algèria. Els ciutadans han sortit al carrer, protesten contra l’intent del règim de Bouteflika de continuar en el poder. La gent demana canvis, volen canvis, en una pancarta pot llegir-se “Algèria no és una monarquia és una república”. Les protestes van començar quan el president Bouteflika, home vell, de 82 anys i amb greus problemes de salut, anunciava que volia tornar a ser candidat a les eleccions després de 20 anys en el poder. Els col·legis d’advocats demanaven al Consell Constitucional que no avalés Bouteflika com a candidat electoral per la seva “incapacitat per exercir” les seves funcions de cap d’Estat.

El president va patir un vessament cerebral en el 2013 que el va deixar amb greus seqüeles, va en cadira de rodes, no parla en públic i ha reduït dràsticament les seves aparicions públiques. Els algerians no només protesten per l’estafa que representa que Bouteflika sigui novament el candidat a president, també rebutgen un sistema polític obsolet dominat per vells veterans de la guerra de la independència de 1962. Bouteflika finalment ha cedit, ha renunciat a ser candidat i ha anunciat la decisió de retardar les eleccions sense posar data a les mateixes i sense posar data a la seva sortida com a president. La gent demanava als carrers eleccions sense Bouteflika i ara tenen  Bouteflika sense eleccions.

En el seu missatge de renúncia es compromet a crear una Conferència nacional que lideri la transició, però al capdavant de la mateixa ha posat  un home fidel al règim, un diplomàtic de 85 anys, un altre home vell sense connexió amb la joventut. Posats a fer veure que hi ha reformes, el primer ministre Ouyahia de 67 anys ha dimitit i el seu lloc l’ocuparà qui era ministre de l’Interior, de 59 anys, i han creat el càrrec de vice-ministre ,que l’ocuparà qui va ser ministre d’Afers Estrangers, Ramtane Lamamra, de 66 anys.

Al carrer, milers o milions d’algerians rebutgen aquestes maniobres del règim per  poder perpetuar-se, continuen lluitant amb l’esperança d’un gran canvi. Ningú a Europa gosa parlar de “primavera” algeriana. Els europeus hem associat el terme “primavera àrab” a repressió, conflicte violent armat, guerra, fluxos migratoris i rellançament de l’islamisme polític.

Entre els occidentals inquieta el passat recent algerià, pesen els records de la dècada dels 90, quan els islamistes van guanyar les eleccions i els militars van donar un cop d’Estat per fer-los fora del poder.

A Europa pesa la pregunta sobre si els islamistes podrien beneficiar-se electoralment d’aquesta rebel·lió i si en el cas que hi hagués eleccions lliures les tornarien a guanyar com va passar en els 90.

El general Ahmed Gaid Salah, cap de l’exèrcit algerià, en un discurs públic ha apel·lat a la responsabilitat per trobar solucions a la crisi. La pregunta que es formulen molts algerians és, de quina parla el general? Està demanant la dimissió de Buteflika? o està avisant d’una possible intervenció militar? Tinguem present que els militars controlen les explotacions petrolieres i les empreses de seguretat d’aquesta indústria, són el poder a l’ombra.

La població algeriana continua manifestant-se a favor del canvi de règim, han recuperat l’energia de la protesta encara que no han oblidat els resultats devastadors de la guerra dels 90. El règim intenta guanyar temps, intenta negociar amb certs sectors per a dur a terme canvis per a que tot segueixi igual, i els governs europeus estan preocupats perquè els canvis que es puguin produir amb les eleccions no posin en perill l’arribada de gas fins les nostres empreses i cases.

El silenci europeu parla, un silenci que renuncia a defensar els grans valors com els de democràcia i llibertat, un silenci que no dóna suport a la població que demana canvis, un silenci que dóna suport a qualsevol solució encara que sigui un cop d’Estat i forta repressió, amb la condició que no guanyi unes eleccions l’islamisme polític o que es posi en risc el gas que arriba al sud d’Europa. En definitiva un silenci que advoca per un canvi que no canviï res.