Trump, la UE i la indústria de les armes

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

De nou Trump de disputes amb Europa. Des que va arribar a la presidència que ens diu “gorrers” als europeus, que ells han de pagar fins al 70% de les despeses de l’OTAN, va demanar a tots els governs de la UE que incrementessin el seu pressupost militar fins el 2% del PIB i que destinessin fins al 40% de la seva despesa en capacitats, és a dir, en renovar en armament. Tots els governs de la UE ho han acceptat i s’han marcat terminis per complir amb aquest compromís.

Però de nou Trump no s’ha quedat content amb les decisions que ha pres la Comissió respecte a la I+D militar en el pròxim pressupost de la UE.

La Comissió Europea a mitjans de juny del 2018 va presentar tres projectes per impulsar una defensa europea pròpia i els seus pressupostos associats. Econòmicament el més rellevant és el Fons Europeu de Defensa, que en el pròxim pressupost 2021-2027 estarà dotat amb 13.000 milions d’euros. El segon projecte s’anomena  Instrument Europeu de Pau o també Fons Europeu per a la Pau, és un projecte concebut per a finançar els costos comuns de les missions militars pròpiament europees en l’exterior, estarà dotat amb 10.500 milions d’euros. És un nou fons per finançar la despesa militar i de defensa que actualment no es pot finançar amb el pressupost de la UE. El tercer projecte serà Connectar Europa, que intentarà fomentar la mobilitat militar (personal i equips) dins la UE dels cossos militars dels països de la pròpia Unió, estarà dotada de 6.500 milions d’euros, la qual cosa pot exigir l’adaptació d’infraestructures, eliminar barreres i normatives que obstaculitzin la mobilitat militar dins el territori de la UE.

El Fons Europeu de Defensa s’estructura a través de dues finestres.

La “finestra de capacitats”, dotada amb 500 milions d’euros en els exercicis 2019 i 2020 i de 1.000 milions d’euros anuals en l’exercici 2021-2027, a través del Programa Europeu de Desenvolupament Conjunt de Capacitats en Defensa (EDIDP) i la finalitat de la qual serà ajudar a finançar a aquells estats que de manera conjunta adquireixin un mateix material militar, que els surti més econòmic. L’esquema de finançament preveu que per cada euro invertit per la UE, els Estats membres destinin quatre euros del seu pressupost, la qual cosa equival a què es destinessin en total 5.000 milions d’euros anuals a l’adquisició de material militar. Aquestes ajudes als estats es complementaran amb altres instruments financers com poden ser la generació d’eurobons de defensa i que aquestes despeses no computin com a dèficit públic, és a dir que es puguin computar les aportacions econòmiques als programes conjunts com a inversions, de manera que als efectes de la Comissió no es considerin com a dèficit dels estats, reduint així de facto les exigències de compliment per part de la UE dels nivells de dèficit pressupostaris dels Estats membres . Tot això per facilitar la interoperabilitat entre sistemes pels Estats membres.

La “finestra de recerca”, dotada amb 25 milions d’euros pel 2017 i amb 90 milions per a l’exercici 2018-2019 i 500 milions anuals en l’exercici 2021-2027, a través del Programa Europeu de Recerca en Defensa (EDRP) i que té per finalitat incentivar, a través de fons europeus, la recerca en nous projectes de material de defensa tecnologies innovadores en matèria de seguretat i defensa, en les àrees d’electrònica, metamaterials, encriptació, drons o robòtica. Aquesta finestra preveu el finançament directe a la indústria de defensa perquè dugui a terme activitats conjuntes de recerca en tecnologia innovadora, amb una intensitat de fins el 100% dels costos directes més un 25% en concepte d’ajudes per a costos indirectes. Amb aquesta decisió la Comissió ha fet un pas endavant per apostar també per subvencionar la recerca en l’àmbit de la Defensa, i no només en el de la seguretat com ha succeït en pressupost anterior.

Què és el que enerva a Trump? Que a la UE es prenguin decisions sense supeditar-les als interessos estratègics dels Estats Units.

Del Programa Europeu de Recerca en Defensa, que es durà a terme amb la participació de la indústria europea d’armament (mínim 3 indústries per a accedir als fons), no li agrada que el Reglament permeti la participació d’indústria no comunitària (els Estats Units o Israel) però amb certes condicions com exigir que la propietat intel·lectual sigui exclusivament europea i no permetre que tercers països imposin restriccions a l’exportació de l’armament produït en territori europeu.

Els Estats Units es queixen que la participació en aquests projectes estarà sotmesa a l’aprovació unànime dels països de la UE, amb  la qual cosa un sol vot de país membre podria deixar fora la indústria nord-americana d’un projecte determinat. També es queixen que la dispersió de recursos entre la indústria nord-americana i la de la UE, produiria sistemes militars no interoperatius i per tant una competència de producció i mercat entre els Estats Units i la UE.

En definitiva, Trump veu perillar el negoci de la indústria d’armes a Europa. La indústria nord-americana té un gran mercat en els governs europeus i el Fons Europeu per a la Defensa és un pas petit o tímid però posa les bases per a que la indústria europea pugui competir amb la nord-americana i amb el seu mercat.

Els nord-americans no només es queixen, també amenacen amb tancar el seu mercat a la indústria militar europea, encara que la balança comercial de productes militars els sigui favorable. Exigeixen que es rectifiqui el Reglament suprimint les condicions de propietat intel·lectual i controls d’exportacions i que en la PESCO s’elimini el dret de veto i que es permeti que cada país convidi a participar en cada projecte a les empreses que desitgi. En definitiva, com que la UE subvencionarà la indústria europea no volen que la indústria nord-americana quedi fora del pastís i sobretot poder-se aprofitar de la I+D que es creï.

Trump inicia una altra guerra, més silenciada que la de Huawei, en tecnologia militar contra Europa, per assegurar-se la seva supremacia tecnològica.