29/10/2011

Després de la cimera europea d’aquests dies seguim tenint la impressió que es treballa més de manera reactiva i posant pedaços que no pas amb una línia estratègica i que permeti superar els límits cada cop més evidents dels espais nacionals-estatals. En un manifest recent, alguns parlamentaris europeus agrupats sota el nom de Grup Spinelli (spinelligoup.eu), i on figuren gent com ara Daniel Cohn-Bendit, el liberal-demòcrata Andrew Duff i Sergio Cofferati, l’exsecretari general del més poderós sindicat italià, la CGIL, proposen la ressurgència del federalisme europeu com a resposta a la situació d’impàs actual.
En el text diuen coses com aquesta: "Amb els nostres conciutadans cada vegada més sorpresos, preocupats i agitats per la incapacitat d’Europa per combatre la crisi, ha arribat el moment dels federalistes europeus (...) L’euro és una moneda única que no pot sobreviure si cada Estat-nació segueix el seu propi camí en termes de política econòmica i pressupostària. Els caps d’Estat i de Govern han estat tractant de conciliar aquesta situació impossible durant mesos, sense èxit (...) Tractar d’administrar una moneda única amb 17 polítiques econòmiques per separat és com la quadratura del cercle".
El problema és, doncs, polític. Sense reforçar el poder intergovernamental europeu serà impossible resoldre el problema en què ens trobem. No es pot seguir baixant el deute fiscal, generant debilitat econòmica i de consum, patiment social i erosió de la convivència sense un pla creïble per lluitar contra el frau i l’evasió fiscal, amb especial èmfasi en el secret bancari i els paradisos fiscals. I això només es pot fer des d’una Europa més forta per sobre de les dinàmiques territorials i nacionals-estatals.
Des d’aquest grup es proposa, com també han suggerit altres veus com el mateix George Soros, que la Unió Europea encapçali alguns grans projectes significatius a escala continental, per exemple, en investigació, energia renovable o telecomunicacions, per tal d’enfocar el futur des d’una nova escala. Per fer-ho caldria implantar una taxa sobre les transaccions financeres com des de fa tants anys es proposa. Caldria apuntalar aquestes mesures amb elements que assegurin cohesió social en el conjunt de la Unió, en temes com ara pensions, ocupació (especialment per als joves) i salaris, tot plegat des de noves bases fiscals.

Ja fa molts anys que el professor Fritz Scharpf va assenyalar que Europa no podia seguir com s’havia anat fent des dels anys cinquanta. En aquells moments, l’objectiu central era superar les traces dels dos grans conflictes del segle XX i per fer-ho es volia evitar tocar els temes identitaris i d’especial sensibilitat nacional. La decisió va ser avançar des dels interessos, des de l’entramat econòmic, generant interdependències i intercanvis de tota mena. Es tractava, doncs, de fer Europa des de la lògica dels outputs, és a dir, des de la lògica de la repartidora de fons i diners des dels països rics als menys desenvolupats.
Ara, aquesta possibilitat es fa cada vegada més difícil si no s’avança al mateix temps en el reforçament dels inputs, és a dir, de l’increment del sentit de pertinença a Europa i en la major interacció de les agendes i de les societats civils de cada país membre. La crisi i el canvi d’època que vivim està generant, de passada, que cada cop més els problemes i els debats de cada país de la Unió Europea s’hagin anat assemblant. Cal més política comuna, i per fer-ho cal un poder sòlid i democràtic de governança econòmica i social.
Com bé assenyala el Grup Spinelli, "la democratització de la governança econòmica no és un luxe, és una necessitat. A causa de la importància de les decisions econòmiques i socials que s’han de prendre, els qui decideixen a Europa han de poder retre comptes". I per això cal un debat que vagi més enllà de les dinàmiques de cada país.
Ara som just en la situació contrària: tenim un òrgan de decisió, el Consell Europeu, que es reuneix en clau nacional-estatal i només està pendent del que diuen les bases socials de cada Estat, unes bases sobre les quals reposa una decreixent i limitada legitimitat.
Si es vol defensar l’euro, si es vol defensar i aprofundir el que s’ha anomenat "model social europeu" no queda cap més remei que avançar cap a una Unió Europea més forta políticament i, per tant, més democràtica i més justa.