Faves comptades

Les primàries, excepció o precedent?

Aquests dies d’agost, amb poca activitat institucional, ens ha distret el debat dels socia­listes madrilenys sobre qui serà el principal adversari d’Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid. Que compta més? El que s’ho ha currat més en termes clàssics de treball al partit i en el dia a dia del territori? O, enquestes en mà, qui té més possibilitats de guanyar Aguirre? Quan les dues coses no
coincideixen (cosa que acostuma a succeir), ja tenim la gresca organitzada.

Un cop plantejat el conflicte, el millor, crec, es plantejar-ho en positiu i obrir el procés a tots els militants perquè escullin el candidat. Curiosament, no ha estat fins ara quan el mateix Zapatero ha recordat que a ell les primàries no li van anar malament, quan, amb matisos, ell feia de Gómez, i Almunia feia de Jiménez.
M’agradaria imaginar que aquesta democratització dels processos de selecció dels candidats no sigui excepcional. Sobretot perquè, tot i que sembla el contrari, en molts casos això reforça la construcció de les alternatives polítiques i potencia el candidat finalment escollit. No tinc cap dubte que sigui quin sigui el resultat, el fet de discutir quin és el millor candidat socialista per a la Comunitat de Madrid obligarà a discutir més febleses d’Aguirre i potencialitats pròpies i a buscar aliances dins i fora de les regles partidistes.
De seguida un s’imagina situa­cions a Catalunya i Barcelona on això seria higiènic i positiu. Però els partits no ho acostumen a veure així, i es prefereix amagar les febleses internes amb aparents solideses unitàries de cara a l’exterior.

Más Noticias