Aquesta setmana hem vist penjar i despenjar un video a youtube. Hi sortien un grup de cinc o sis persones, malcarades, amb passamuntanyes, un micròfon a l’orella, actitud altiva i tapant-se la boca perquè no entenguéssim què deien. El vídeo duia per títol: Qui són els violents? I alguns usuaris de facebook preguntaven: Com ho sabeu que són violents, si en el vídeo no se’ls veu fer res dolent? I jo, sospiro: Res dolent? No es res això de fer-se passar per qui no són, infiltrar-se en un moviment pacífic per provar de desacreditar-lo i canviar la percepció de la ciutadania en front d’una resposta social com la que estem vivint a casa nostra? La infiltració no ens sembla una agressió? La mirada desafiant, la usurpació, la intromissió, no ens molesten? No són una cosa punible? Perquè si no ho fossin, ningú no hagués despenjat res. I ho han fet. Així que jo voldria saber qui ha penjat i despenjat aquest vídeo. Qui ha decidit no passar-lo a la televisió publica per contraposar-la a les declaracions dels polítics i la defensa de la força pública per part de Felip Puig?

Entenc que cadascú té la seva feina i la seva part de responsabilitat en totes les coses. Entenc que els polítics fan allò que creuen que han de fer i les forces d’ordre obeeixen ordres. Entenc que vulguin entendre els moviments socials des de dins. I fins i tot entenc que hi hagi gent que posi en dubte els pacifistes perquè creuen que el mètode passiu no dóna bon resultats. No comparteixo cap d’aquestes postures extremes, però miro d’entendre-les i incorporar-les en la meva interpretació del que avui està passant. Però alhora conec el moviment de l’Acampada des de dins i no tinc absolutament cap dubte que un moviment de gent de totes les edats que està treballant pel benestar i la justícia, d’una manera lloable, pacífica i amb voluntat horitzontal, que mereix no l’escarni públic sinó la nostra admiració i el nostre aplaudiment. Però per què hi ha tantíssima gent esperant un fracàs? Ho dic perquè m sap greu que vulguin convertir-nos en uns descreguts i uns desanimats. No ho som. La ciutadania catalana ha demostrat que té força en moltíssimes ocasions i la feina que estan fent avui els pacifistes amb moviments com el 15M, Democràcia Real o d’altres col·lectius que lluiten contra el racisme, els abusos bancaris, problemes ecològics greus, desigualtats socials, malifetes polítiques, no és criticable, sinó que necessita de l’ajut de tots i totes. Ho mirem des d’on mirem. Són milers de persones (alguns que ens agraden més que d’altres, és clar) que tenen una fita que entenem i compartim. Aleshores per què resulta tant fàcil desacreditar-los? A qui reconforta saber que les coses així no poden triomfar? Per què hem de descreure’ns els moviments pacífics i socials? A qui fan nosa?

M’agradaria entendre-ho perquè algunes respostes sota el famós vídeo en el facebook, fan témer en una ciutadania sense esperança que està disposada a no creure. I jo estic convençuda que la resposta que avui necessitem és molt més solidària, comuna i unida. Ens hem de tenir menys por els uns als altres. I recordar que el 15M és un moviment obert i disposat a escoltar-nos. Però quedar-se a casa, dient: Sabia que això fracassaria, és covard, és ajupit i és tristíssim. I a més, per damunt de tot: és una reacció que ens provoca un discurs que no és el nostre. I jo exclamo: La llibertat comença en el llenguatge!