Fa quatre mesos que els treballadors i les treballadores de l’Hospital Bellvitge surten a defensar la Sanitat Pública i protesten contra les retallades de CIU i la llei Omnibus. Setmana rere setmana, cada dimecres, tallen la Gran Via de Barcelona. A l’hospital on treballen s’hi han tancat 300 llits, han deixat de fer uns 700 contractes per a cobrir vacances i jubilacions, i s’han tancat quiròfans. Evidentment, tot plegat va en detriment de la salut de milers i milers de persones. No hi ha temps ni gent per a respectar els protocols d’infeccions intrahospitalàries ni els protocols de confort dels pacients que estan en les seves últimes hores. I els treballadors, farts, han fet córrer un correu on ho expliquen. No per a desprestigiar l’hospital, diuen. Ells no ho volen fer. Però temen que algú altre ho farà aviat i així es construirà un argument perquè la gestió privada pugui rescatar-lo.

El temps els va en contra. I fa ben poc els mossos els van dir que si seguien manifestant-se tan poca gent (300 persones cada dimecres) els obririen un expedient. Volen mantenir-s’hi tot l’estiu, diuen "perquè l’ofensiva per part de la direcció del centre i del CIU no fa vacances". I volen que no els deixem sols. Que no els neguem el dret a seguir-se manifestant. És per això que fan una crida urgent a tots els usuaris de la sanitat pública: volen que se’ls uneixin en les seves manifestacions: els dimecres a la 1h a la porta de l’hospital. Avui, ara.

I jo penso que els ho devem. Ens ho devem. I de casualitat ho explico al regidor de cultura de Viladecans, amb qui coincideixo en un acte, i em diu: Jo hi tinc un amic que hi treballa i m’ha dit: Quan et preguntin què passa a Bellvitge digues que a partir d’ara per a fer una colonoscòpia no podrem adormir al pacient perquè han retallat el pressupost d’anestèsia. Aquesta és la data, em diu el regidor. I jo penso: 300 llits, quiròfans, colonoscòpies desperts... i quan més pregunto, més sé: no hi ha prou personal de planta a les nits, és una notícia que amb prou feines surt a la premsa, la seguretat social és un dels grans triomfs de la societat civil espanyola. Estem tan acostumats i ens queixem tant del seu funcionament, que sovint no ens aturem a pensar com en som, d’afortunats, només pel fet de tenir dret de posar-nos malalts. La majoria dels habitants dels països pobres no poden. Però tampoc els dels països rics. Estats Units no té seguretat social, sense anar més lluny. Però nosaltres sí.  I és veritat que hi ha gent d’arreu que n’abusa, que nosaltres mateixos n’abusem. Però una cosa és regular-la i l’altra retallar-la.

L’hem anat fent a poc a poc des de l’any 1900. Tot primer una llei per protegir dels accidents laborals, més tard una assegurança obrera, l’any 1929 una seguretat pels parts i al 31 la protecció republicana a la feina amb prestacions clares i definides. Fins que l’any 1978 queda dit així: "Els poders públics mantindran un règim polític de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i les prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat, especialment si no és té feina". I avui, que ja ho donem per fet, no podem ni pensar com seria si privatitzessin el nostre dret a posar-nos malalts i curar-nos. És el triomf i la feina dels qui van ser aquí abans nostre. I és el nostre deure mantenir-los.