Si hi ha un atemptat a Noruega, no falta qui comenti que el benestar a vegades també mereix un cop. Com si la pobresa o les democràcies dèbils ens haguessin de donar dret a no compadir-nos de qui no les pateixen. És una reacció freqüent que pateixen els ciutadans dels Estats Units a Amèrica Llatina o els europeus a Àsia. Sembla que en sapiguen menys i que algú els vol recordar tota l’estona que no som com ells. Que el món ric és un món menys complet i que des d’allà s’entenen moltes menys coses. Potser és veritat, en alguns aspectes, però no és només així. A cada lloc aprenem coses diferents. El paper que juguen les dones a la majoria dels països rics es troba a faltar a molts altres llocs del món. I el colmillo, que és el nom que rep a Mèxic la capacitat d’entendre el que hi ha al darrere de les coses, és un recurs valuosíssim. I tot així, quan hi va haver els atemptats als Estats Units o ara a Noruega, hi ha qui hi veu una forma insòlita de justícia. I aquest és un fet assumit pels habitants de molts països pobres que estan farts (amb raó) de ser sempre les dianes de totes les desgràcies. Tenen raó, és intolerable. Però quan algú que prové de països en guerra o massacrats per la violència se sent una mica recomfortat pel que va passar a Noruega, jo penso: De què ens serveix venir d’on venim, viure el que estem vivint?

No fa massa vaig anar a l’Argentina a parlar d’una web que gestiono per la pau de Mèxic (nuestraaparenterendicion.com) i un cronista amic meu em va preguntar: De què us ha servit tanta violència? I és una pregunta que des d’aleshores no m’he tret del cap. La violència, diríem així d’entrada, no serveix per res. Però malauradament això no és veritat. Serveix perquè ens passin algunes coses bones (com ara viure amb la solidaritat a flor de pell i sense condicions, la qual cosa que ens fa sentir valuosament humans, afotunadament vius) però també perquè ens passin algunes coses dolentes (com ara pensar: per què a nosaltres sí i als altres no?) I en tot això, si volem entendre el món on som, el món que som, hi hem de pensar des d’un altre angle.

Jo sempre he sentit una fascinació per Martin Luther King. Vaig créixer en un poble i anava a una escola rural on cada curs fèiem una hora de classe al matí i mitja a la tarda. La resta, llegíem mentre el nostre mestre donava classe als altres grups. Una tarda, però, ens va dir: Avui no llegireu perquè us he d’explicar una cosa que és molt important. I nosaltres emmudits, el vam mirar amb expectació. Avui, ens va dir aquell mestre extraordinari que vaig tenir la sort de tenir, us explicaré qui va ser Martin Luther King. Què són la valentia i l’empatia. I aquell moment, que jo recordo màgic i perfecte, és el que he fet servir sempre per entendre coses que no puc entendre. I el moment en què penso quan tinc la sensació d’entendre només per haver viscut on he viscut i per haver vist les coses que he vist. Perquè venir d’on venim no ens dóna la raó. I ara responc que l’únic miracle de la violència, és que ens fa ser qui som. I és aleshores quan ens podem mirar els uns als altres i entendre que som radicalment el mateix. Que tenim por de les mateixes coses i que estem junts. I que una cosa és tenir tendència a empatitzar amb les comunitats i les races que han estat tradicionalment menyspreades. Però que si volem millorar el món hem d’aprendre a respectar-les totes de la mateixa manera. El cas contrari és una forma amagada de paternalisme i de ràbia que ens enmaladeix.