Estic farta de sentir a dir que el món se n’està anant en orris. Que som un desastre, que viure no paga la pena, que hi ha tanta gent dolenta i que poden fer-nos tant de mal, que ens cal blindar-nos de tot i de tots. És exactament al contrari! Som una espècies increïble que ha inventat coses al·lucinants que ni tan sols no som capaços d’explicar ni d’entendre. Hem fet mal a les altres espècies i ens barallem entre nosaltres, sí. Però és que som molts i no tenim per què saber-ho fer tot. I a més: ens esforcem.

Crec que l’optimisme mereix més elogis. I nosaltres també. Hem inventat l’art, el llenguatge i, anant encara més enllà, la literatura. Hem inventat i perfeccionat la cuina, la medecina i la construcció. Sabem o intentem parlar els uns amb els altres. I malgrat la sobredosi de pulsions internes i de motivacions externes, no hem embogit del tot. No ens estem matant els uns als altres. Ens indigna quan algú fa mal a algú altre. I som essers radicalment vius amb una imaginació enlluernant i unes capacitats mentals i emocionals que no sabem concebre. Som molts i, dintre de tot, ens entenem força. Majoritàriament sabem estimar, reproduir-nos i compadir-nos. Tenim orgasmes i inventem maneres de tenir-ne més. Fem construccions mentals que som capaços de creure’ns i que ens agrupen en clans entre coneguts i, fins i tot, entre desconeguts. Rebassem els conceptes que hem inventat, com ara el de família, el de societat, el de país... I tenim maneres de demanar, gairebé, tot allò que ens cal. Ens ferim, ens humiliem, ens menystenim i ens tractem amb la punta del peu, és veritat. Però també ens cuidem, ens preocupem els uns pels altres i ens alegra quan algú que ens és proper se sent feliç.        I tenim dos motius inqüestionables per seguir meravellats amb l’espècie humana: hem inventat el llenguatge i no tenim la necessitat d’aniquilar-nos. Pot semblar poc i com a eslògan per a vendre qualsevol cosa ens faria venir ganes de vomitar. Però repeteixo: El llenguatge i la supervivència! Són dues coses immenses per les quals mai no ens alegrem prou.

No, no m’he llevat especialment contenta per cap fet concret. No m’he il·luminat viatjant pel món i he descobert alguna cosa que sigui certa. De fet: No tinc ni idea de res. Però estar viva, literalment viva, em sembla grandiós. I crec que parlar sempre malament de les coses que fem, ens fa una mica menys humans. Hem de construir i millorar, és clar. No tot està inventat i sabem fer coses terribles. Però també fet moltes de bones. M’hi ha fet pensar la meva àvia, avui que m’ha preguntat: Tu que escrius en un diari, pregunta’ls perquè no fem notícia de les coses bones? I no és que jo cregui especialment en l’evolució, però hi ha fets aplastants: llegim més que en cap altre moment de l’història, hi ha més gent amb accés a la sanitat i a l’educació que en cap altre moment de l’història, hi ha més dones amb categoria de ciutadanes que en qualsevol altre moment de l’història, i estem traient la faixa a més prejudicis cada dia que passa. Així que suggereixo, ara, només per un minut: I si parem un moment, agafem aire, i ens aplaudim? Potser així la xenofòbia, el cinisme o les opressions ens semblaran motius contra els que lluitar perquè paga la pena. Perquè tots i cadascun de nosaltres paguem la pena i avui, afortunadament, seguim vius.