En una notícia estranyíssima apareguda ahir s’explicava el cas d’una dona de 50 anys a qui la clínica Teknon de Barcelona va autoritzar com a pacient d’una inseminació artificial. Tres intents i 24.000 euros després (dels quals encara en deu 8.000), la dona va quedar embarassada l’any 2009 i nou dies després d’haver parit la Generalitat li va retirar el nen. La notícia no diu per què, només diu que havia perdut el cap. També explica la misteriosíssima notícia que, dos dies abans que aquesta dona tingués el fill, va sortir una llei que obliga els centres de reproducció a no fer inseminacions a dones de 40 anys o més.

De debò!? I aquesta és una pregunta que faig escandalitzada per tot un grapat de coses. De debò una dona de més de 39 anys no es pot inseminar per llei? De debò la notícia té algun sentit si no ens expliquen què ha passat? De debò poden parlar amb aquesta impunitat d’una dona que no sabem qui és, pensant que la jutjarem per tenir 50 anys i voler ser mare? De debò el fet que no hagi pogut pagar els darrers 8.000 euros és un signe de la raó que té el pes de la llei? De debò que fa dos anys de tot això, que surt ara sense que tingui cap sentit i no se’ns explica absolutament res de la necessitat de publicar la notícia, contextualitzar-la, comparar-la, donar elements per a la reflexió, entrevistar les parts enfrontades? I el pitjor de tot: ningú no ens diu com està la mare, com està el nadó? És una barbaritat. Així de gros. Ho dic seriosament.

Sé que a vegades als periodistes se’ls demana que es facin ressò d’una notícia i no sé si aquest és el cas. No en tinc ni idea, tot i que hi ha elements per pensar-ho. Però insisteixo un cop més en la responsabilitat de fer una cosa així. En la responsabilitat que té qui té accés a la veu pública d’aconseguir que el lector, quan llegeixi el que s’escriu, tingui la sensació que hi ha alguna cosa que té a veure amb ell. La informació sense filtre no és important, perquè no és comprensible, assimilable, intel·ligible ni serveix per construir res més enllà de la dada estricta.

Però encara és més discriminatori el judici. Amb quin dret un periodista culpa (posem que indirectament, va...) una dona pel fet de voler ser mare? Què ens passa? Quin és el delicte? Quines són les conseqüències? Aquesta era la feina de qui va escriure aquella nota i aquestes són les coses que es pregunten els lectors. I escriure d’esquena als lectors és, si més no, maleducat. Així que demanaria a qui tingui accés a la veu pública que la usi amb responsabilitat. Però sobretot demanaria a qui tingui accés a la veu pública un respecte vers les dones, que és imprescindible i gairebé motiu de queixa formal. Perquè és increïble que encara avui, encara aquí, es jutgi una dona pel fet de ser-ho.I en això la premsa té una responsabilitat urgent.

Les noies d’avui, com les nenes d’ahir, s’insulten dient-se nimfòmana o guarra, que vol dir que els agrada el sexe. Les nenes segueixen jugant a ser mares i a esperar prínceps. I les dones, que vam créixer amb tota aquesta porqueria com a marc social (no familiar, en el meu cas, per sort!), provem de fer-los veure que tot això són romanços. Però la impunitat per desprestigiar-nos a la premsa no ens ajuda. Tant de bo, insisteixo un i mil cops, tant de bo hi hagués un òrgan ètic i ciutadà que pogués demanar responsabilitats als mitjans de comunicació!