Darrere del desencís amb què molts ciutadans parlen dels polítics, de les campanyes electorals, de la convicció general de què Artur Mas arrassarà a les eleccions de diumenge i de la poca passió que això provoca en els votants, trobo una carta en un diari que em fa pensar que hi ha qui encara se sent responsable no només d’una societat sinó també d’un govern, i que és un tret que trobo a faltar i que jo mateixa tampoc no sento massa. No me’ls crec. Els trobo avorrits i repetitius. Ambiciosos però poc somniadors. Falsos. No trobo res que els diferenciï els polítics que ja eren uns anys enrere.

Trobo una coherència en el Mas amb la qual no hi estic d’acord però que reconec, una mena de confusió en el Montilla que em confon a mi, una serietat que no li escau al líder de Ciutadans i consignes poc engrescadores i massa evidents entre els polítics d’ERC. En el PP, què voleu que us digui?, m’irrita. I de la resta de partits m’arriben correus d’amics dient que votaran a aquest o a aquell altre per qüestions tan sentimentals o tan d’un moment, que no en faig cas. La carta d’un lector de La Vanguàrdia, en canvi, proposa tres coses molt clares: que tinguin preferència a l’inem les famílies que tenen tots els seus membres a l’atur, que l’estat forci a les banques a recapitalitzar les hipoteques i allargar-ne els terminis, i que els ciutadans col·laborem amb ongs i agències d’ajut. Ho firma Francisco Galiano Sánchez i suggereix, com suggereixo jo, que els polítics comencin a parlar sense parlar políticament. Perquè d’altra banda acabarem votant els que parlin clar. I té raó. I potser per això guanyarà el Mas: perquè té un discurs (que no és només seu, sinó que Pujol ens va fer creure que també és nostre) que la gent entén i reconeix. I molts s’hi identifiquen, perquè hi hem crescut amb les idees de CIU.