No m’agrada pensar-hi però tot sembla indicar que a Mas guanyarà les eleccions d’avui. I més enllà de la meva percepció d’ell, a mi, de sempre, m’ha fet por el seu partit. Tinc una relació amb CIU força complicada i crec que tots nosaltres, d’alguna manera, en som fills. Falta veure si les enquestes hauran encertat i quins són els pactes que li caldrà fer, si és que li cal, per tal d’assumir la presidència. Però estic convençuda que el que diferencia al CIU de la resta de partits, en essència, és que ells creuen que això és casa seva. Vet aquí perquè em fan por.

Recordo bé la sensació de créixer en un país convergent. Recordo la sensació de ser sota l’ala de Jordi Pujol com si fos un gran papa. Tot i la seva intel·ligència enlluernant i l’amor per aquesta terra. Sé que les generacions anteriors a la nostra van patir això d’una manera més real i més cruel. Però aquesta sensació de créixer sota d’algú, em feia por. I crec que el regnat de Jordi Pujol va modificar no només la nostra relació amb el país sinó també la nostra percepció de nosaltres mateixos. Els slògans convergents van començar a sortir com si fossin veritats absolutes que havien descobert en un laboratori per definir la nostra identitat. I aquella sensació asfixiant de ser allò o res, a mi em feia marejar. Em semblava un país, per a dir-ho d’alguna manera, massa absolutista. Poc obert. Poc plural. I crec que qui no se sentia part del discurs oficial, no hi tenia lloc –diguessin el que diguessin els slògans ben escrits, triats i dosificats, amb què el govern ens anava dient qui érem.

Avui el país és un altre. Però no confio que Artur Mas en sigui plenament conscient. Segueix pensant, com molts polítics convergents, que això és casa seva i que la seva manera de fer, en el fons, és la nostra. I quan me n’adono, què vols?, em torna a fer una mica de por. Consti.