Escric des de Mèxic on passo uns dies a la fira del llibre de Guadalajara: la FIL, on, com cada any, es reuneixen milers de persones, lectores i no, per celebrar la cultura i els llibres. Veure-ho és impressionant. L’entusiasme amb què la ciutat rep els escriptors, lectors, editors, crítics, llibreters i demés persones vinculades al llibre, és una mostra d’afecte i d’esperança que ens desmonta a tots. S’acosta a parlar amb tu gent que llegeix un llibre l’any perquè falla el sistema de biblioteques o de llibreries i no en poden pagar més. S’acosten nens que fan l’excursió que esperen durant tot el curs escolar i trien llibres com si busquessin un tresor: s’ho miren, s’ho remiren, ens demananen que els expliquem de què van els llibres que els ensenyem i trien –fent un gran esforç de valoració i crítica. I s’acosten també mestres que formen part d’un cricuit nacional increïble que es diu Programa de promoción de la lectura. Aleshores ens porten fora de la ciutat i ens fan conèixer el veritable esforç de la FIL: acostar a tots aquells que no tenen accés a la cultura, l’esperança de què un món millor i més just, és possible. Especialment en aquests dies en què Mèxic pateix injustícia i abandonament. Perquè aquest és un Mèxic més trist. La violència ha arrelat a nivells en els quals mai abans s’hi havia endinsat el fet social i està canviant l’ànim del país. I quan preguntem als joves que visitem a les escoles si tenen por, tots, sense excepció, ens diuen que sí. No saben què fer. Com combatre-ho ni com reaccionar. I només esperen, com esperem tots, que no els toqui a ells. Per això és tan important venir a la FIL i difondre la cultura. Perquè si ells tenen l’or, com deia el Pablo Neruda, nosaltres tenim la paraula. I ara, més que mai, hem de tornar-nos a convèncer de la seva força.