Fora de joc

La síndrome de Peter Pan i Shangri-La

Quan fa uns anys vaig guanyar la càtedra universitària, vaig rebre una carta d’una associació de catedràtics que em felicitava alhora que em feien saber que estarien encantats de comptar amb mi per aconseguir ajornar l’edat de jubilació voluntària als 75 anys, que constituïa un dels objectius principals de l’entitat. No m’ho podia creure, s’havien begut l’enteniment? No sabia, de debò, si riure o plorar. Ara, però, començo a tremolar.

El senador de CiU Jordi Vilajoana ha instat el govern a obrir la porta a la permanència fins als 75 anys a les ments més clarividents dels nostres docents universitaris (per cert, hi ha algú a l’Acadèmia que no es consideri un crani privilegiat, que diria el lúcid Max Estrella?). Convé explicar que ara els professors universitaris funcionaris tenim la potestat de jubilar-nos als 70 anys i, fins i tot, podem perllongar la nostra vinculació cinc anys més amb caràcter d’emèrits en tasques no docents.
Forever young, que cantava Bob Dylan. No tan sols arrosseguem la síndrome de Peter Pan sinó que ara el claustre de professors pot esdevenir un Shangri-La perfecte. Ben pensat, per què no fem com les centrals nuclears i no posem data de caducitat a la vida docent universitària? La majoria de docents –ja podeu pujar de peus a la cadira i de la càtedra!– estarien encantats de la vida. No tant per la seva vocació d’impartir classes –que com a bon marxistes (de Groucho) aspiren a una universitat sense classes i gairebé sense alumnes per tutoritzar– sinó per la dèria de remenar les cireres de l’Acadèmia fins al darrer alè, mantenir els business externs o simple vanitat.

Más Noticias