04/08/2011

Ja tornem a ser-hi. Les imatges de la crisi de fam a la banya d’Àfrica ens retornen als temps de Bob Geldof i la fam a Etiòpia l’any 1985. Una vegada i un altre, sigui Haití o Darfur, es recrea el mateix cerimonial, la mateixa dramatúrgia. Acte primer sorpresa, després indignació, crida internacional (amb VIP i artistes), imatges d’avions llançant paquets de menjar i oenegeros vacunant nens. I com al teatre de l’absurd, un final obert i incomprensible que va esvaint la nostra repulsa convertint-la en oblit.
La gran crisi de Biafra del 1967 enceta la mala consciència occidental i posa el tema de la fam estructural dins l’agenda internacional. Des d’aleshores, el món ric ha bastit una florent indústria de la pobresa que, irònicament, no ha aconseguit destruir la font dels seus ingressos. Amb la crisi de Somàlia i una profunda i pertorbadora crisi econòmica a Occident, potser sigui un bon moment per debatre a fons la funció de la cooperació. Una funció que ja es pot considerar un fracàs en un sentit ampli i genèric.
Els bons exemples de millora local mai s’han estès a zones àmplies. Cap país sencer ha sortit en els darrers 40 anys de la pobresa gràcies a la solidaritat. Ja el 2004, Jordi Raich, que és una mena d’Indiana Jones de la cooperació, va publicar El espejo humanitario (Debate), un excel·lent llibre on denunciava que aquest sector havia esdevingut una mena d’espai per anar a la recerca de l’èpica, de la redempció, de l’heroisme i, en el pitjor dels casos, del turisme d’aventura.

Durant els anys de bonança, anar a fer el paperina a un lloc pobre (sempre distant, perquè els pobres d’aquí es deixaven a Cáritas) va esdevenir una mena de must social. Un model fet, mig de misericòrdia burgesa i mig de vanitat i que va encarnar perfectament José María Mendiluce. Un model que va tocar fons en el més espantós dels ridículs amb el segrest dels turistes de Barcelona Acció Solidària mentre jugaven al París-Dakar.
Un bon llibre que explica tot això molt millor que jo, pobre de mi, és el de Gustau Nerín, Blanc bo busca negre pobre (La Campana), absolutament recomanable.
Jo crec que la nostra crisi econòmica ens farà despertar d’aquest fracàs solidari. Un discurs que deia que s’havia d’ajudar els pobres però sense tocar ni un duro dels rics. Solidaritat sí però política no. La pobresa era una cosa i les estructures neocolonials del capitalisme global que mantenien aquesta pobresa n’eren unes altres. L’oenegero comú es gloriejava de no estar fent política. Ara queda clar que quan la fam cau sobre Àfrica, un no ha d’anar a Somàlia a posar-hi remei. La solució està al mercat de futurs de Chicago, que especula amb el preu dels aliments mundials.
Ara sabem que la fam no la porta la sequera, la porta el proteccionisme agrari europeu, la indústria de l’armament avalada pels estats democràtics. Les petrolieres. Que és filla dels interessos de multinacionals. La gana no ha estat mai un problema humanitari sinó polític. Un conflicte per la gestió dels mitjans de producció i de les prioritats dels mateixos. Ara que som testimonis i víctimes a casa nostra del mecanisme d’empobriment, veiem que no hi té res a veure el monsó ni les plagues de llagostes. Són bancs, especuladors i governs els que fan la gent pobra. Per això la solidaritat més eficaç és l’acció política. La més eficaç de les ONG és la protesta popular.