07/01/2012

Hem d’admetre que a la caverna mediàtica mai no se li acaben les idees. De tant en tant, saben trobar una nova catàstrofe, un nou crim de lesa humanitat perpetrat pels catalans. Tot plegat, es tracta de dibuixar una Catalunya semblant a Mordor, el país fosc i ple de trols d’El senyor dels anells. Durant un temps va ser la immersió; en acabat els toros. Ara, les retallades reblen el clau de la incompetència catalana. Però l’enginy mesetari és inesgotable, i ens regala una generosa campanya contra les "ambaixades" com a nova tendència de l’anticatalanisme 2012.
La campanya es basa en el cost, la inutilitat i en el fet que és un destí fàcil per als endollats. Per aquí no hi passo. Representar Catalunya a l’estranger és una feina heroica. Els catalans ens hem pres moltes molèsties al llarg de la història perquè ens coneguessin, i el fracàs palmari d’aquesta tasca demostra la seva dificultat.
Ja Bernat Desclot explica que era costum, en temps del rei Jaume, enviar ambaixadors de dos en dos i, si podia ser, en naus separades. Duplicació de despeses i de transport oficial, com veuen, ja a l’edat mitjana. Però a mi em roben el cor els ambaixadors catalans durant la Guerra de Successió. Pobres, quina ratxa de traïdories i cataclismes. Antoni de Peguera i Eimeric va a anar a signar el Pacte de Gènova que ens garantia l’ajuda dels anglesos. Tot i haver estat membre de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, el pobre no va intuir la voluble fidelitat britànica.

Però el més dissortat dels nostres ambaixadors ha estat Pau de Dalmases. Comissionat a Anglaterra en el tram final de la guerra, fins i tot va disposar el 28 de juny del 1713 de 15 minuts per convèncer la reina Ana que salvés Catalunya. Quin nus a l’estómac, quina responsabilitat. Només Quim Monzó al seu discurs a la Fira de Frankfurt pot haver sentit el pes de la pàtria tant com Dalmases. El pobre home, a més, confiava els informes secrets al seu pare, que va resultar ser un espia felipista. Transfuguisme patern.
En aquells anys, altres ambaixadors com ara Felip Ferran o Joan Llinàs van plantejar la possibilitat d’una república catalana però el primer dels borbons, segons explica Joaquim Albareda a la seva monografia sobre el tema, va respondre: "A esos canallas el rey no otorgará jamás sus privilegios" Sí, sembla un editorial d’avui mateix.
Si cap cavernari llegeix aquestes lletres, veurà que portar una ambaixada catalana mai ha estat feina de grat. Durant el franquisme, el president Irla va crear les Delegacions Catalanes d’Amèrica, com explica Mercè Morales al seu llibre: La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català. El gran avanç conceptual i financer d’aquella iniciativa és que els delegats, en ser exiliats, sortien de franc a l’Administració. Una opció a valorar. Amb tant jovent que emigra potser ens farien el favor d’organitzar recepcions al seu pis de lloguer posant nosaltres, això sí, els Ferrero Rocher.
Un estudi recent d’Esade dirigit per Josep Maria Oroval va constatar que entre els guiris del món només un 4% vincula Barcelona a Catalunya i tan sols un 2,2% dels que han visitat la ciutat s’ha fixat en el fet que tenim un idioma propi. Ser "ambaixador" d’un país inexistent. Seure als sopars diplomàtics al costat de l’ambaixador Pokèmon o del cònsol de Syldavia. Això sí que té mèrit. I no es paga amb pessetes.