Antonio Baños

Si el pobre Antoni Gaudí aixequés el cap

Fa uns anys vaig anar a la Sagrada Família per preguntar als guies turístics anècdotes curioses del seu ofici. D’acord, no va ser un reportatge gaire original, però sí molt significatiu. Els guies, desesperats, em parlaven de la impossibilitat de donar al guirigam qualsevol esbós d’explicació coherent sobre el temple: "Per què el van bombardejar?", preguntaven. "Aquesta família, els Sagrada, qui són?". O aquell japonès que va demanar: "Exactament, quin servei fa aquest edifici?".

"Viatjar, s’ha de viatjar, però mai s’ha de fer turisme", deia l’etnòleg francès Marc Augé perquè, com tothom sap, el turisme fomenta la ignorància. Fer-se una foto des del bus turístic amb una església al fons no és més que fals coneixement. És a dir: clixé. Per això la Sagrada Família, consagrada a l’expiació del pecat al món, només servirà per augmentar la banalitat, que no és pecat però ho hauria de ser. Quan vaig veure el Sant Pare empastifant l’altar amb l’oli vaig sentir una immensa tristor per l’Antoni Gaudí, al cel sia. La complexa simbologia religiosa que amara absolutament cada pedra restarà indesxifrable per als milions de bermudaires forans. El trasbals de l’ànima que pretenia l’arquitecte quedarà en un oooh convencional entonat en japonès. La regeneració moral d’una ciutat enfrontada que volia l’arquitecte esdevindrà cash flow material per als hostalers, els nous mercaders del temple. Jo, que no sóc pas creient ni en Déu ni en el modernisme, vaig sentir perdre la fe que no tenia en pensar com hem arribat a trivialitzar tot el que és gran i bell al nostre país, i ho hem convertit, en perdre la seva funció original, en tramoia sense ànima. Aviat la nova basílica no tindrà una altra utilitat que ser visitada, i ja podrem respondre al nostre japonès: "El temple serveix perquè tu li facis fotos".

Más Noticias