Antonio Baños

Anirem tots cap a l'infern

Amb el camarada Benet XVI a Barcelona, s’ha desfermat l’entusiasme anticlerical. És veritat que moltes coses de l’Església fan ràbia: escoles concertades, ajuts públics i la seva prepotència moral i patrimonial. Però amb la crítica també trobem un lloc comú basat a blasmar el que ens cau lluny: "Sóc culer però estic tot el dia amb el Marca per emprenyar-me"; "sóc ateu però memoritzo les encícliques per tenir cor agre". És un esport que no m’aplico. Més enllà de la meva admiració per Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia, o pels treballs d’un Berger o un Urs von Balthasar, jo no segueixo el seu rotllo. El que faci o digui l’Església catòlica és cosa seva o, cada vegada més, dels tribunals.

Des que vam oblidar allò d’Extra Ecclesiam nulla salus (no hi ha salvació fora de l’Església), els homes ens hem llançat a buscar-la per camins força extraviats: la utopia, la revolució, el benestar o la cobdícia havien de servir per trobar la pau d’esperit, la felicitat. En general, una calamitat. Allò que Feuerbach postulava amb total innocència: Homo homini deus est (l’home és un déu per als homes), ha mutat avui fins a transformar-se: el consumidor és un déu per als mercats.
Si hem de ser ateus, que sigui de tots els cultes. Potser el catolicisme va de baixa però cada dia trobo més creients en la Fe de la Salvació Econòmica per acció de l’Esperit d’Empresa. Creients en el Sant Cos Exfoliat per la Santíssima Vida Sana. Gent amb fe en la neuropsiquiatria, el menjar orgànic, el progrés tècnic o la cooperació internacional. Petites esglésies molestes per la gran mare que els ha ensenyat el camí. Ateisme, sí. Però també sobre les convencions i unanimitats d’avui perquè burlar-se de la transsubstanciació del cos de Crist és molt fàcil. Fer-ho del diferencial dels bons alemanys, no.

Más Noticias