14/07/2011

Fa poc, un informe de la prestigiosa firma d’enquestes Ernst and Young, Citizen today, Cities for citizens, col·locava la nostra ciutat, un cop més, en un primeríssim lloc entre altres del món. En aquest cas, era la primera escollida per una sèrie de líders locals mun­dials (més de setanta) com a model a seguir (darrere hi havia Copenhaguen, Melbourne i Múnic). Eren líders de tot arreu del món i cadascun tenia les pròpies raons per triar Barcelona com a referent per a ells. Uns pel model consolidat de ciutat innovadora, d’altres per l’estratègia reeixida a l’hora d’atraure talents internacionals, molts pel seu paper pioner (sobretot comparant amb altres grans ciutats mediterrànies) en desenvolupament urbà. Però tothom coincidia en un fet: que la nostra ciutat havia sabut aprofitar el llegat dels Jocs Olímpics per fer un gran salt endavant qualitatiu urbanístic i aconseguir en poc temps una transformació econòmica i social que, altrament, hauria trigat molts anys a fer. Com que l’informe és del mes d’abril, també hi apareixia l’opinió de l’exalcalde Hereu. Una de les seves afirma­cions és un prototipus de frase buida multiusos: "Les metròpolis d’avui en dia són admirades quan esdevenen llocs on la gent pot viure amb un esperit de llibertat i on veu possibilitats d’aconseguir les seves aspiracions personals i professionals".
A veure, no es tracta de refusar amb falsa modèstia les floretes que cauen damunt nostre, però sí que cal ser conscients dels problemes que hi ha. I que algú que viu a les nostres antípodes, per líder que sigui, no pot saber. I no parlem, sense anar més lluny (i no ho direm gaire alt, no fos que en un proper informe perdéssim el mallot de líder), de l’episodi de contaminació excessiva que vam viure un cop més fa 15 dies, quan l’anticicló va disparar els nivells de diòxid de nitrogen fins al seu rècord anual (a la zona de Sarrià-Sant Gervasi va respirar-se’n el doble del límit fixat per la Unió Europea).

Ens referim al fet que, quan parlem dels beneficis dels Jocs Olímpics, també hem de ser capaços de considerar els possibles desavantatges. I amb tot plegat, percebre si el preu pagat ha estat car o no. En realitat, aquesta consideració ja s’ha fet. Les enquestes reflecteixen la voluntat majoritària de continuar en aquesta línia, per exemple, afavorint el turisme de tota mena. Encara que sigui a costa de la desaparició de la ciutat popular i de la imposició de models conviven­cials externs i globalitzadors.
Hi ha molts temes que es podrien tocar que els Jocs Olímpics no van millorar i que han empitjorat. L’empobriment d’una capa important de la població, amb l’arribada massiva d’immigrants. O la incapacitat, per exemple, d’aprofitar la cita olímpica per millorar –en el sentit de racionalitzar– la xarxa de transport públic. No ha estat fins fa molt poc que (19 anys més tard de l’encesa de la flama al pebeter de Mont­juïc), per parlar de coses molt diferents, no es va ampliar l’horari nocturn del metro o no s’ha inaugurat la primera línia de tren de Rodalies transversal, que no passa per Barcelona. O a hores d’ara encara no s’ha aconseguit dur el metro a l’aeroport.
En resum, que agraïm la propaganda que ens fan des de fora. Però sempre que nosaltres no ens fem trampes a nosaltres mateixos i amaguem el cap sota l’ala.