01/09/2011

Una de les iniciatives ciutadanes més interessants d’aquest estiu que ja s’acaba ha passat força inadvertida. I és llàstima perquè és molt interessant. Es tracta del concurs Viles Florides, promogut per la Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya. S’hi premiarà la millora dels espais verds i els enjardinats dels pobles i ciutats catalans. El seu jurat està format per experts en diversos àmbits: els doctors Martí Boada i Xavier Martínez, el geògraf Manel Colominas i la paisatgista Teresa Galí-Izard, els quals avaluaran la situació dels espais verds i enjardinats dels pobles participants a partir de tres criteris: el coneixement i la promoció del patrimoni natural, la gestió eficient dels recursos naturals i la capacitat per convertir aquests espais en un atractiu visual.
Podria semblar que fa referència tan sols a l’estètica dels jardins, però la cosa és molt més profunda, ja que afecta la idea mateixa de la presència del verd en un medi urbà. En una ciutat com Barcelona, ofegada i atapeïda, la qüestió de les zones verdes sovint ha estat en primer pla perquè afecta de manera bàsica l’urbanisme. A la capital de Catalunya sempre s’ha discutit, precisament, si el nou urbanisme ha evitat o menyspreat la creació de nous jardins verds. Encara ressonen els últims ecos de la guerra a mort entre els partidaris de les places dures i de les places verdes. Aquí es deia que Barcelona, per la carestia d’aigua, no es podia permetre la proliferació d’espais verds. No es podien mantenir.
Per una altra banda, la mateixa Organització Mundial de la Salut considera que els espais verds urbans són bàsics pels beneficis que aporten a les persones en tots els sentits (físics i psicològics). Barcelona només té 6,6 metres quadrats de zona verda per habitant. L’OMS recomana un mínim que vagi entre els 10 i els 15 metres quadrats (Madrid en té 17, per exemple; Girona, 24; la que en té més, Vitòria, amb 39,2; i la que menys, Pamplona, amb 0,8).

Si tothom està d’acord en aquests beneficis i el problema de l’aigua ja no hi és (en els darrers 20 anys les infraestructures s’han modernitzat i la conscienciació ciutadana ha augmentat molt), per què es continuen fent places dures? Com en tants altres casos de despeses municipals, si ho preguntessin al ciutadà, a l’Ajuntament probablement tindrien la sorpresa de saber que, posats a invertir, aquesta destinació seria una de les preferides de la gent. Només cal veure la satisfacció que provoca l’existència dels interiors d’illa, un dels grans triomfs de l’administració socialista de Barcelona. Els interiors d’illa, esquitxets de verd enmig del conglomerat urbà, semblen un miracle guanyat a força d’excavar allà on no semblava haver-hi res. Són una petita
meravella.
El concepte de l’urbanisme actual barceloní està canviant, per sort (sempre a partir de la idea que cal utilitzar l’aigua de manera racional, evidentment). Perquè és que va arribar un moment de bogeria en què a Barcelona l’organització de l’espai públic es venia com un signe més d’identitat de la nova ciutat moderna, del disseny. Si eres partidari de les places dures, eres un modern, i si ho eres de les verdes un antic i, a més, un antisostenible.
Sens dubte, l’existència d’a­quest concurs anual de Viles Florides catalanes ajudarà a centrar el debat. O com a mínim, el mantindrà viu.