15/09/2011

La paraula immersió és gruixuda, rotunda, total. Quan un fa una immersió queda envoltat d’aigua pertot arreu. Potser hauríem de buscar una altra paraula menys compacta, menys gràfica, que s’adaptés a la realitat de la presència del català a l’ensenyament. Una immersió lingüística clàssica és la que fa un nen català matriculat al Liceu Francès: és com si entressin en un trosset extraterritorial del país. Tot es fa en aquella llengua tret de casos mínims que la llei preveu. Tot vol dir tot. És a dir, llengua vehicular i durant tots els trams del sistema educatiu.
A casa nostra és ben diferent. D’entrada (i això s’amaga sovint per ignorància o mala fe, que a la pràctica és el mateix), la immersió es dóna només en el tram inicial dels estudis i, tal com la llei preveu, si una família vol l’escolarització en castellà, se l’atén personalment (ningú no ho demana, ja saben que els casos conflictius només són tres a tot Catalunya). ¿S’imaginen algú duent el nen al Liceu Francès però exigint que el francès no fos llengua vehicular i de l’ensenyament? Ridícul.
Estem, doncs, davant d’una semiimmersió. Com en podríem dir, remulladeta? Però és que a més, sent com són els trams de remulladeta lingüística aquells en què els nens i nenes són més petits, l’atenció dels mestres és gairebé personal. Estan pendents de cadascun dels alumnes. L’absència total de problemes en 30 anys només s’explica per la comprensió dels pares i per l’adaptació dels mestres, que mai han fet un casus belli de la
immersió.

I si en una classe del Baix Llo­bregat, per exemple, un nen de
P-3 acabat d’entrar al centre educatiu té problemes, s’hi poden jugar el que vulguin –i, sense cap mena de dubte, guanyarien– que aquell mestre farà de tot menys torturar-lo. I si cal, li parlarà en castellà perquè l’entengui. I tornarà al català quan ho cregui convenient. Perquè la seva responsabilitat és màxima: cal que aquell nen, tan català com un de l’Eixample, pugui estar en peu d’igualtat amb tots els altres nens i pugui disposar de la cultura catalana, llengua inclosa, amb plens poders. Perquè també li pertany.
Una altra cosa és que els seus pares, per manca de perspectiva històrica i egoisme personal, opinin que el nen no n’ha de fer res de la cultura catalana, que no val la pena, que és perdre el temps, quan podrien fer la mateixa immersió (i llavors, no es preocupin, que no protestaria ningú) en anglès. Són visions mesquines, però també equivocades. Són visions de funcionari imperial que, tot i que fa 20 anys que és a casa nostra, continua amb la mentalitat de quan va arribar, de provisionalitat personal, de no entendre que, dissortadament per a ells, el cas català és únic i diferent dels altres. Si en comptes de viure a Catalunya visquessis a València, series feliç. Mala sort, vius a Catalunya. Paciència.
Perquè com a mínim queden un parell o tres de generacions en què la llengua i la cultura catalanes aguantaran. Perquè som tossuts. Després ja no ho sé. És probable que desapareguem. Com tantes cultures petites del món. Però ara és ara: pensa en el teu fill i sigues generós. Perquè si no te’n penses anar, seràs infeliç i probablement li comunicaràs aquesta infelicitat a ell. I és tota una responsabilitat perquè, ho vulguis o no, en realitat el teu fill no és teu. I el problema amb Catalunya i el català el tens tu, no pas ell.