Jo ja he pres una decisió i ja sé què faré amb el meu vot. Però la veritat: aquest cop m’ha costat força. Desil·lusionada amb alguns, enfadada amb altres, absolutament llunyana dels demés... Costa. Aquest cop votar ens costa. Travessem una situació mundial per la qual no estàvem preparats i, sovint, les notícies ens confonen enlloc d’ajudar-nos a veure-hi més clar. Per això crec que hauríem d’exigir que aquesta campanya fos sincera. No falsament amable (com una estratègia més), sinó honesta. Però demanar sinceritat als polítics és com demanar peres als pomers. Com diu la meva àvia: no són fills de la mateixa bèstia. I no podem esperar que cap dels partits pels quals hem pensat votar ens digui la veritat. No podem confiar que CIU convertirà Catalunya en un lloc millor ni que amb ells començarà un canvi. Perquè això és com dir que el cel serà blau –que no vol dir res tot i que sembli que sí. Amb la proposta del PSC quan ens diuen que tenen les idees clares, ens passa el mateix: Quines idees? Per no parlar de la taxativa fermesa d’ERC: Gent valenta. A mi la gent valenta a vegades em fan por i a vegades em fan falta. De manera que aquesta és una frase que tampoc no entenc. Com tampoc no em crec que el PP, tot sol, sigui capaç d’aconseguir solucions per la crisi, ni que Iniciativa pugui fer entendre a ningú quins plans tenen dient-nos: Verd esperança. La proposta de Plataforma per Catalunya, directament, em fa riure (per no plorar): Controlem la immigració! I la lacònica Aconseguim la independència de Solidaritat Catalana, em fa posar els pèls de punta. Però el que més em sorprèn (tot i que hauria de dir: m’irrita) és que tots, tots, encara ens parlin sense dir-nos res. En aquesta època de paranoia internacional per la crisi, el terrorisme i el cataclisme del medi ambient, els polítics haurien de canviar de joc, si volen seguir guanyant. Parlar-nos amb paraules buides com si nosaltres fóssim ciutadans buits és una ofensa i una mostra de cinisme terrible.