Comença la campanya i volia demanar als polítics una mica d’imaginació. Potser els arriba d’alguna manera o potser ens contagiem tots d’entusiasme o potser és la meva manera de dir que más de lo mismo, no. Que els polítics sovint em semblen uns irresponsables i que ja tenen que dret, ens els propers dies, a copar pàgines dels diaris, minuts de ràdio i close ups a la televisió, crec que nosaltres (aquí nosaltres vol dir: la ciutadania) tenim dret a dir-los que, de debò: más de lo mismo, no. Que els estem mantenint inusualment ben pagat i que aquesta és la nostra manera (aquí hauria de tornar a dir: de la ciutadania) de dir-los que ens avorreixen.

No és només perquè els paguem els sous, però. És perquè ens ofèn aquesta posada en escena de veure qui és més carismàtic, qui se’ns fica abans a la butxaca i qui pot amagar-nos més estona la veritat. De debò: n’estem farts. La seva política avorrida i sovint de rebequeria: no ens arriba. No és amb nosaltres que parlen, és entre ells. Que si l’un ha dit, que si l’altre fet, que si aquell és responsable d’haver-se atrevit a no sé què i que si el de més enllà no escolta. Insisteixo, pareu atenció: nosaltres tampoc no escoltem.

Fa temps vaig sentir dir a un polític que si una família discuteix per anar a comprar un parell de sabates, imagineu-vos com ha de discutir un ple d’un ajuntament, un congrés o una comissió. I hi he pensat molt, en aquella manera de veure les coses. I ara concloc que: una cosa és discutir (que és sa, necessari i savi) i l’altra, dirien al meu poble: fer-se el suecu. Avui, els polítics d’aquest país, parlen amb una societat més emocional, més lliure, més participativa i més formada que la societat a què havien d’adreçar-se fa uns anys. Potser som més incultes, però som miraculosament més lliures en molts aspectes. I nosaltres, que som molts, avui som uns altres. Hem vist revolucions pacífiques i revolucions embogides. Hem llegit cables d’estat que els hauria de fer vergonya enviar i estem més preparats (gairebé programats) a no creure’ns res. Això és bo i és dolent. Però manté una certesa: els ciutadans no som espectadors. No estem esperant que arribi algú amb una solució gairebé màgica, un talent inesperat i una manera genial de solucionar les coses. Què va! Molts de nosaltres som persones llegides, viatjades i molt més crítiques del que feu veure que som. Som persones amb capacitat i entusiasme per transmetre als altres la nostra incredulitat. O potser hauria de dir: allò que ha esdevingut la incredulitat en tots nosaltres. Allò que ens ha quedat després d’haver estat manipulats sistemàticament i durant deu anys per a tenir-nos por. Allò que ens ha quedat de veure com condemnen al jutge Garzón per jutjar el franquisme. Allò que ens ha quedat després de veure celebrar la mort d’Osama Bin Laden i de suportar actituds triomfalistes i servils.

Aviso: Som molts i confiem en persones que no son polítics: hem vist el poder de canviar el món que té la gent com nosaltres. Així que no escoltarem les vostres rebequeries ni els vostres capricis de classe privilegiada. Si no ens parleu amb sinceritat i educació, us veurem tant lluny com us veiem ara i seguirem vivint com si no hi fóssiu. Ja n’hi ha prou: Show some respect.