M’escriu un amic de Mèxic per enviar-me una notícia on entrevisten els pares d’un amic comú. Són a la Plaça Catalunya, de Barcelona. Han anat a donar suport i a emocionar-se. Estan contents de veure el jovent dempeus i a col·lectius tan diversos, i estan esperançats, tenen ganes que passi alguna cosa, estan farts. Dijous, caminant per la concentració de la Plaça Santa Anna de Mataró, hi havia un cartell que ho resumia tot: "Hem perdut la por". I jo, sense èxit, vaig provar d’esbrinar si la frase era una conclusió o un rampell. Però fos com fos, és un gram resum del que està passant arreu de l’Estat Espanyol.

L’amic que m’escriu de Mèxic em diu, nostàlgic: Està passant allò que jo sempre havia volgut viure: Sortir amb la meva generació a protestar i fer-nos amos, encara que fos, d’una plaça. I algú més gran fins i tot em diu: És el seu maig del 68. Ara cadascun d’ells sabran si busquen la platja sota les places o si això que estan fent no ho usen per res. Però són molts.

I jo penso: I tot, també és molt. El cartell que trobo a Mataró i la pancarta que porta un pare a la protesta: Els nens no són sardines. Els pares del meu amic a la premsa contents de poder parlar entre generacions, entre amics, entre desconeguts. Els milers de persones que dormen a places d’arreu de l’Estat. El cansament, la reflexió, l’alegria, l’esperança. I sobre tot: aquesta sensació de què tot està bé. Un amic em deia: s’hi respira pau. I jo penso: és que arreu hi ha, per damunt de tot, aquesta sensació de què tot està bé. Que la gent ha sortit tranquil·lament als carrers i s’hi ha quedat. Que ha demostrat pacíficament una capacitat de lluita i de resistència. Que han pogut, com a ciutadans, dir què ja no es creuen i des d’on volen parlar. Que estan junts.

Ara faltarà veure què diuen. Com acabarà tot això. Cap on tira. Però fins avui, resumint: tots estem farts que ens prenguin el pel. Aquests dies no han parat d’arribar correus amb dates que ho argumenten, com ara aquestes: Un diputat amb 7 anys d’exercici té dret a la jubilació, un treballador comú en necessita 35; un ciutadà té dret a una pensió vitalícia de 32mil euros, un diputat de 74mil; als diputats i als senadors només els retenen el 4,5% de les nòmines; l’únic president a qui el poble li paga les vacances d’estiu (a ell i a 100 persones que l’acompanyen durant 3 setmanes) és el nostre. Rebo correus com aquests, que se sumen a les protestes i convoquen manifestacions silencioses. Perquè tots els que són / som al carrer (si encara a dia d’avui tot segueix igual, perquè envio aquesta nota dissabte: un dia abans de les eleccions) no són antisistema, no són braços polítics, no són uns histèrics. Són ciutadania pacífica: farta de veure com minven els seus drets i augmenten els seus deures. Són joves sense esperança laboral de futur. Són okupes que porten temps rebel·lant-se, però també col·lectius de gent que no ha pogut pagar les seves hipoteques. Som, en definitiva, tots nosaltres. I ja era hora! I, si més no, hem arribat fins a dia d’avui  pacíficament. Així que si comparem les eleccions de l’endemà de l’11M amb les del dia d’avui, com a ciutadania podem felicitar-nos. Té raó qui sigui que ha penjat la pancarta de Mataró: Hem perdut la por. I ens mereixem celebrar-ho.