L'endemà de les eleccions viatjava a les Balears (des d'on escric això) i la sensació, entre molts dels representants de la cultura, era de dol. I més enllà de les terribles anècdotes sobre la corrupció que s'escolten a Mallorca i la feina gairebé combativa de moltes institucions culturals, s'hi respira una estranya barreja de desànim però també d'alè. Com si ens emocionés pensar que tenim coses a fer.

La frase que més repetim és: quina por! Perquè de la dreta, ens fa por la seva impunitat (orgull, hauria de dir?) per posar en pràctica idees que ens semblen resultat d'un discurs manipulador i fals. Tot i que de ben segur ells deuen dir el mateix de la gent d'esquerres. I nosaltres, com ells, pensem que la indefensió enfront de certes polítiques extremes de dretes, és molt més aguda. Per això avui hi ha col·lectius socials, culturals, d'ajuda a la immigració o a la dona, per posar alguns exemples, que se l'esperen. Esperen que les coses comencin a anar malament, que es retallin ajuts, que se'ls deixi de banda. I tot sembla indicar que passarà, és clar. I ja des de l'endemà, molts amics mallorquins feien plans de com resistir a aquest orgull de la dreta. Han sortit de l'armari, em diu un amic. Ara ja ningú no se n'amaga. I com és que els voteu tant?, pregunto. I un poeta mallorquí m'ho resumeix així: amb el mateix 46% que van treure a les passades eleccions, ara tenen 35 diputats i abans en tenien 27. El vot en blanc, el vot nul o el vot al partit minoritari els ha donat la força. I jo li dic: ho entenc. Però penso: és increïble que la por sigui un paradigma electoral. No és a qui votem, sinó qui no volem que guanyi. I això redueix el nostre paper ciutadà a una tria difícil, moralment parlant, però inevitable.

I tot i així: jo recordo haver votat sense por, haver votat amb convicció, amb esperança. I aleshores, inevitablement, em pregunto / ens pregunto: han canviat els polítics, el sistema, nosaltres? I llavors tinc por de quedar-me estancada en un món que no entenc, d'allunyar-me del present i pensar que abans les coses eren diferents. Perquè és un argument fatídic. I perquè així com passa amb l'art i amb el llenguatge, passa amb les ciutats, els pobles, les societats, les relacions entre comunitats: les fem, ens les inventem i les construïm entre tots. I aleshores penso que és urgent trobar un discurs que ens inclogui, que ens permeti enraonar els uns amb els altres. Que sempre és urgent. Ara també, sí. Però sempre. Perquè en aquest paisatge aparentment tan desolat, també hi ha senyals que ens recorden que sabem parlar. Hi ha un desig de llibertat que malgrat tot no aconseguim ensorrar i hi ha la certesa (increïble, però certesa) de què entre tots ho anem fent tot. I que hem canviat moltes coses.
De manera que potser no és moment de polaritzar, sinó de trobar-nos. Que no es tracta de seguir-nos allunyant els uns dels altres sinó de buscar què tenim en comú. I ens costi de creure o no: tenim en comú coses meravelloses que hem construït entre tots. I ara, més que mai (però sempre ara) és moment de buscar aquestes coses i enfortir-les. Enfortir-nos. Perquè com deia un filòsof: última hora, el que més s'assembla a mi, ets tu. I tu, pots ser com vulguis.