L’explosió és invaluable. Buscada. La donen les drogues, el sexe, les il·lusions aconseguides i la histèria prima que provoquen totes les atraccions del món. I crec que seria hora que la comencéssim a deixar de considerar un pecat. Potser hauríem de seure’ns els uns al davant dels altres i preguntar-nos: tu quan vols fugir, evadir-te, marxar una estona, què fas? Jo escric. Però també faig moltes altres coses.

Recordo fa temps una entrevista que em van fer i que finalment van publicar amb un titolar que sempre he pensat que em defineix: Viure a la realitat m’esgota. És cert. M’esgota ser sempre aquí. De fet, ens esgota a tots. Però molts de nosaltres hem crescut en un entorn, un país, una família o una escola catòlica, o d’arrels cristianes, que ens han ensenyat que patir és necessari. Una mena de peatge per arribar a un món perfecte que sospito que no veurem mai. Però no a tot arreu és així. Hi ha llocs on les religions són més alliberadores o, si més no, tenen altres prioritats. Els mateixos catòlics de països amb més necessitats, sense anar més lluny. O els hindús, per exemple, que han de tenir bon sexe. Els jainistes que no poden ferir cap ser viu. Els animistes que mengen a déu en tots els aliments. I els musulmans que han de ser hospitalaris. Nosaltres, perquè ens hi hem rebel·lat. I avui a l’Estat Espanyol qualsevol forma de pietat és gairebé sinònim de dretes i la religió està desprestigiada. Però tot i així, hem crescut en els seus valors. I tenim una màxima que no tenen totes les religions del món i que és el que més ens pot ajudar:  estimaràs a l’altre com a tu mateix. Això ho canvia tot i el bastiment que ha estat un pensament com aquest per la nostra societat ha creat coses molt bones. Però també ens ha donat en herència una idea del sacrifici de la que ens costa moltíssim prescindir-ne. Quan jo estudiava filosofia ala UBhi havia molts alumnes de l’OPUS i recordo especialment una noia de la meva edat que venia a classe amb un silici de metall lligat a la cama i que es llatigava l’esquena a les nits. Deia una cosa així com ara: Tot és culpa meva. I jo provava d’entendre-ho: estudiàvem juntes, ens quèiem bé i jo tinc una curiositat innata per la gent que té explicacions completes del món –astrologia, psicoanàlisi, religió, art, viatges interiors... I recordo haver-li preguntat: Per què fas tot això, si mai no ets feliç? Per ser-ho després de la mort, em va respondre taxativa. I no t’estimes més ser feliç ara?, vaig voler saber. Vull viure en pau a l’eternitat, em va dir. I em vaig quedar sense cap argument! No va servir de res dir-li que les construccions només són construccions i que es poden fer i desfer amb una mica d’imaginació. Ni preguntar-li si s’atreviria a provar les drogues per sortir una mica de si mateixa i descansar. Ni tampoc provar de convènce’la que ser verge a la seva edat probablement no era sà. Aquella noia de la universitat, a qui fa anys que no he vist, creia en el que estava fent. O encara més. Perquè deia una frase que també he sentit dir, anys més tard, a un amic que és en una secta: jo no crec, jo sé. Doncs jo també sé: I sé que és vàlid fugir, amagar-se, evitar la realitat i a nosaltres mateixos. I que tots tenim dret a decidir de quina manera ho volem fer. No n’hi ha prou en dir que com que venim d’unes arrels cristianes, aquesta és l’última veritat. O si més no, la que més ens defineix.