Això que fem a casa nostra és impressionant. Canviem completament la nostra manera de viure durant un parell de mesos, tot transcorre d’una manera més lenta i més amable, som més al carrer, els nens dormen fins tard, alguns tenen la sort de conviure dies i dies amb els seus cosins, no fer res, seure a prendre la fresca i créixer: Com qui no vol la cosa. Els pares proven d’organitzar-se i acoblar-se al tall del principi, canviar horaris, fer torns, buscar suplents... Perquè la veritat és que tot comença com si fos un daltabaix, però a mesura que passa l’estiu també els adults es van relaxant. I poc a poc tot acaba semblant normal. Com si que aquest ritme, fos el nostre ritme. I aquesta manca d’obligacions, deures, despertador i rutina, la nostra manera de viure. Així que tothom comença a caminar amb una mica menys de pressa, a llevar-se una mica més tard i a llegir el diari sencer enlloc d’afanyar-se a fer un cop d’ull als titulars mentre prenen un cafè a corre-cuita. Tenim estones mortes per enraonar amb els altres, llegir llibres i anar a la platja o a fer el vermut. Com si el temps s’allargués. I a mi no em deixa de sorprendre que l’estiu a casa nostra sigui l’esdeveniment que és. Perquè aquí, treballem o no, tinguem un lloc per anar de vacances o no, sortim de les ciutats o no, el canvi és brutal. I nosaltres ens hi acoblem badallant una mica més, estirant el cos en llevar-nos, canviant les prioritats, la intensitat i, fins i tot, els interessos. I llavors ve quan ens la foten!

Ja se sap que molta gent s’aprofita d’aquesta estranya calma per deixar que s’acabin algunes coses i inventar-se’n unes altres. N’hi ha molts que van sospirar quan empenyent el 15M vam arribar a l’estiu i alguns van dir: s’esvairà. No pararan massa atenció a les retallades, la llei òmnibus, el canvi constitucional, els tancaments dels caps o l’alliberament de violadors amb poder ni les misèries de Somàlia. Perquè a l’estiu la nostra manera de llegir notícies és una altra. És com si tot ens importés una mica menys i els qui tenen poder de canviar les coses en traguessin partit. I què voleu? Fins a cert punt, és normal. De la mateixa manera que necessitem allunyar-nos una mica de les coses que fem i desfem durant un temps, també necessitem allunyar-nos de les coses que ens fan i ens desfan. Però aquesta calma se’ns allarga (suposo que va amb el clima) i no reaccionem prou al davant de notícies que poden generar diàleg necessaris per la nostra societat. De fet, ara mateix n’hi ha dues que espero que ens faran parlar aquests dies que han de venir: la proposta del nou govern català per oferir als presos estrangers escurçar-los les condemnes si accepten tornar als seus països d’origen (ho dic així, resumint molt, però crec que n’hem de parlar) i l’arrossegada insistència del Tribunal Suprem que ha fet un ultimàtum al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per convertir el castellà en llengua vehicular. Són dos fets importants, amb conseqüències que ens afecten a tots, però que encara ens han enxampat una mica mandrosos i s’aprofiten de què no hem recuperat el fred i la necessitat de discutir que vam fer descobrir l’any passat. Així que som-hi: és hora de recordar l’empenta del 15M, sense fer cas dels tiquismiquis que mai no els va bé res. Sinó amb consciència crítica i intencions comunes.