Hi ha vegades que, enmig de les catàstrofes, passen coses precioses. Hi ha casoris als camps de presoners de guerra, biblioteques públiques clandestines a Buchenwald, plantes que es resisteixen a la sequera o nens i nenes que neixen sense que tingui cap mena d’importància la crisis internacional ni les visites caríssimes del papa ni tan sols les explosions a Monterrey que es difonen en notícies confoses arreu del món. Res de tot això, sobtadament, importa. Perquè hi ha algú que estira un braç petitíssim i queda mig meravellat en descobrir el sol i prova, com un cadell, de tapar-se els ulls amb la mà. Tant és que la fugida dels familiars de Gadafi sigui una amenaça per les relacions bilaterals de dos països i que la reforma constitucional sigui a punt de convertir-nos en un país cada cop amb menys drets. No importen ni tan sols notícies fantàstiques com ara que els Estats Units estiguin pensant (finalment!) en prohibir l’experimentació amb ximpanzés (serà per la pel·lícula de l’Origen del planet dels simis? No, oi? No pot ser tan evident...). Però tant és, de cop res no és important. Sinó que el nostre món tancat de coses que llegim i pensem i debatem i on ens sembla que qualsevol cosa que passa és la més important de totes, perquè sí, perquè algú estira una mica una mà diminuta provant de descobrir el sol o mira amb els ulls esbatanats el món on acaba d’arribar i sense entendre massa què està passant: reconeix. Una veu, una olor, alguna cosa que no som capaços d’entendre... no ho sé, però de sobte algú: reconeix.

I no veu en nosaltres les persones que ens enfadem perquè PxC no en dóna una i perquè les manifestants contra la xenofòbia de Salt ens han de recordar coses tan evidents com ara "El racisme es cura viatjant, el feixisme llegint". No veu en nosaltres persones tristes per les notícies que ens arriben de Somàlia ni preocupades per la justícia que es ven i es compra i deixa anar a qui li sembla. Ni tan sols persones preocupades perquè està en risc el servei sanitari gratuït, decent i imprescindible que fa que milers de persones puguin celebrar cada dia un moment com aquest. No, ara tant és la l’economia mundial i els polítics corruptes i la pobresa terrible i totes aquestes coses que tant ens irriten. No pensem en les noves propostes artístiques ni tots els llibres que són a punt d’arribar. No volem viatjar. No diem una vegada i una altra: Cal seguir llegint a Camus. Cal admirar Antonin Artaud. Cal conèixer Amèrica Llatina.

No. De sobre tot això no passa. Perquè misteriosament, gairebé diria que miraculosament, ha nascut algú. Aquí, en aquesta columna, ha nascut l’Olívia. Una nena preciosa filla de dues persones formidables que no acaben d’entendre com ha succeït una cosa com aquesta i com tot ha sortit bé i tenen a les mans una nena preciosa que aviat tindrà ganes de saber-ho tot. Una nova oportunitat de fer i aprendre les coses d’una nova manera. Un regal que arriba ben bé al darrere d’un altre regal que encara no té una setmana de vida i que també ha nascut sense saber on era. Es diu Citlali i també té dos pares que no poden parar de mirar-la i de pensar: Per què a nosaltres? Per què a mi? I que se senten tan afortunats de què els passin coses bones que han oblidat que el món a vegades els fa por i que fins i tot arriben a pensar que no ens en sortirem. Encara que avui sí. I fa una setmana també. I gràcies a l’Olívia i la Citlali avui pensem que moltes més coses són possibles. !Bienvenidas!