Fora de joc

Fran fiscal i dèficit fiscal

En la ja començada "transició nacional" –de la mà de Xavier García Albiol, que apunta mofeta Joan Ridao– de l’autogovern cap a l’Estat propi, el president Mas fixa com a primera estació el pacte fiscal, en la línia del concert econòmic basc i navarrès (de fet, més aviat caldria parlar de quota). Res de nou, aquest és l’origen i la veu d’ordre de la Lliga Nord (Roma, ladrona!) i la palanca de creixement d’ERC als anys noranta, quan Àngel Colom (gran admirador, per cert, del fenomen de les lligues italianes) associava la independència a l’espoli fiscal.
Les reiterades referències al dèficit fiscal, dia sí dia també, del portaveu del Govern com a vareta màgica per solucionar tots els problemes sona a música celestial o a excuses de mal pagador. Ara, per exemple, Francesc Homs s’oposa a la resurrecció de l’impost de patrimoni amb la cançó de l’enfadós de sempre, ja que si tinguéssim pacte fiscal no caldria ni l’impost de patrimoni (ni d’altres tampoc), ja que els catalans ja paguem massa.

M’agradaria saber si darrere la primera persona del plural inclou també els catalans que operen amb les sicav i paguen la burrada de l’1%, els que paguen de mitjana un 10% en l’impost de societats, els professionals que declaren rendiments inferiors als dels seus assalariats, o bé aquells a qui els cau del cel una herència i ara no amollen ni un euro. Encara més, m’agradaria saber l’opinió que té dels catalans que defrauden al voltant de 15.000 milions d’euros anuals, més o menys el doble del famós dèficit fiscal.
El portaveu d’un govern seriós (no cal que sigui dels millors) ha d’explicar, clar i català, que el sistema de finançament vigent (amb l’oposició de CiU) per al període 2009-2013 ja ens ha donat gairebé 2.500 milions d’euros més, i per primer cop ens situem per sobre de la mitjana (106%) després del repartiment territorial entre les diverses comunitats autònomes. Així mateix, hauria d’explicar d’una manera pedagògica i no demagògica que, malgrat quedar-nos amb tots els diners dels catalans (dels assalariats i no defraudadors, per descomptat), no en tindríem prou amb l’actual pressió fiscal per garantir serveis públics suecs.

Más Noticias