Fora de joc

El futbol com a metàfora de la vida

Ho onfesso: avui m’a­gradaria ser a la gespa de l’estadi de Johannesburg i marcar el gol de la victòria. Tot va començar, esclar, al pati de l’escola i en la passió infantil desfermada per la selecció capitanejada per Pelé al Mundial de Mèxic del 1970. Anys després vaig quedar de pedra en llegir l’anàlisi de la final d’aquell campionat, entre el Brasil i Itàlia, que va fer Pier Paolo Pasolini. Convé aclarir que el director de cinema, com molts referents dels anomenats intel·lectuals compromesos, era un fanàtic del futbol que no havia dubtat a pregonar que allò que de debò li hauria agradat ser en aquesta vida era un bravo calciatore. Pasolini confrontava el futbol-prosa d’Itàlia (triangulació, cattenacio i conclusió, és a dir, subjecte, verb i predicat) amb el futbol-poesia del Brasil (velocitat, regateig i gol).

El futbol és passió, llenguatge, religió i, també, identitat. Podem canviar d’ofici, de classe social, de parella, fins i tot de nació, però gairebé mai dels colors de la samarreta del nostre equip de futbol. D’aquí la desesperació dels milanesos d’esquerres quan Silvio Berlusconi va comprar el Milan. Volien que guanyés la Champions, però s’havien d’empassar, alhora, Il Cavaliere com a primer ministre.
La final d’avui planteja un curiós doble rebuig identitari. D’una banda, els catalans que no volen que guanyin aquells que els priven de tenir selecció pròpia. De l’altra, els espanyols que arrufen el nas per la catalanitat d’Espanya. I és que Catalunya representa el 6% del territori, el 16% de la població, el 20% del PIB, el 28% de les exportacions i el 45% (si més no, els nascuts a Catalunya) dels titulars de La Roja.

Más Noticias