Fora de joc

La gran festa de la Transició

Avui, a dos quarts de vuit de la tarda, a la seu nacional d’ICV, es presenta el llibre de Manuel Vicente La Festa de Treball. La primera gran festa popular de la Catalunya democràtica. Tot seguint el model de la festa de L’Humanité o de L’Unità dels comunistes francesos i italians, respectivament, el Partit Socialista Unificat de Catalunya va decidir celebrar la seva festa amb el nom de Treball, l’òrgan de premsa del comitè central del partit. Pocs mesos després de la legalització del PSUC i de les primeres eleccions generals (encara no democràtiques), el setembre del 1977 va tenir lloc la primera edició de la festa a Montjuïc amb la participació de desenes de milers de persones.
L’autor ha parlat amb els principals organitzadors de la festa, però sobretot ha fet buidatge de tota la documentació, la qual cosa li ha permès confeccionar uns apèndixs amb tota mena de detall: llista de membres de les diverses comissions organitzadores, les estimacions d’assistents (comparats amb la militància i els electors del partit), la presència en cada edició de les organitzacions territorials i sectorials del PSUC, del PCE, d’altres països i de la societat civil catalana, la programació anual, els debats i les exposicions, les despeses amb els contractes milionaris dels artistes participants...

Si el PSUC va ser més que un partit durant l’antifranquisme, la Festa de Treball va ser La Festa en els primers anys de la Transició i el model que després van seguir les festes populars dels primers ajuntaments democràtics, començant per les Festes de la Mercè. De fet, molts dels nous responsables municipals s’havien format en l’organització de la Festa de Treball. Una festa que va significar un canvi de paradigma del model de festa contemplativa a la festa participativa, de la verticalitat i jerarquia franquista a la nova cultura democràtica, de súbdits submisos a ciutadans protagonistes.
L’èxit de la Festa de Treball no s’explica sense l’existència d’una direcció potent (gràcies, Josep M. Clariana) i d’una militància de pedra picada, així com d’una cultura política psuquera, que va permetre la seva continuïtat reeixida en els anys vuitanta més enllà de la davallada del PSUC.

Más Noticias