Altrament

La lenta agonia del web

Acostumo a creure-m’ho tot, o gairebé. Potser per això, quan fa un parell d’anys la meva filla em va dir que el web estava mort i que pràcticament quedava substituït per Facebook, vaig pensar que era una provocació més de les que em fa contínuament la meva família perquè digui: "Ah, sí?" Però resulta que no era cap broma i ara el que realment utilitzem són aplicacions. Vint anys després de la seva implantació, el web ha estat eclipsat per Skype, Netflix, Twitter, Facebook i un quart de milió d’aplicacions més.
En molt poc temps hem passat del web obert a plataformes semitancades que usen internet com un instrument de distribució, no com un cercador. Molt aviat algú va veure que la gran quantitat d’informació disponible però desordenada i caòtica no era viable i que en darrer terme era difícil construir un model de negoci en un context sense ordre ni concert, i es van inventar les aplicacions per posar ordre i facilitar la cerca i el negoci.

Tim Berners Lee, creador del web i membre de la comunitat UOC, va ser creador d’un món, però no estic segura que en preveiés la fi. En tot cas, el web no és la culminació de la revolució digital, només el començament, i cada cop hi ha més internautes que utilitzen internet però no el web. Vostès mateixos, cada vegada que facin servir internet mirin l’adreça i comprovaran que les tres www cada cop són més estranyes. El web no desapareixerà del tot, com tampoc no han desaparegut el telegrama o el fax, però perdrà la centralitat.
Ara, doncs, ja no es tracta de buscar, es tracta de rebre, i això no és negatiu. En tot cas, el que em preo­cupa és que a poc a poc va desapareixent l’utopisme col·lectivista dels creadors del web i es va consolidant el pragmatisme mercantil. No passa res, però tinguem-ho en compte.

Más Noticias