23/06/2011

Dimarts passat, un diari tan seriós com El País va anunciar en primera plana de la seva versió digital: "Woody Allen treballarà de nou amb Penélope Cruz". Vet aquí un triple exemple de provincianisme, papanatisme i nacionalisme de baixa intensitat. Hi estem tan acostumats, quan es tracta d’Espanya i del castellà, que ni tan sols ens n’adonem. Fixem-nos-hi; per començar, provincianisme profund: és l’estrella espanyola qui rep els favors del gran director. És ella el subjecte actiu de la proposta. És ella qui acceptarà que Woody Allen disposi de la seva persona professionalment. Papanatisme dels grossos ho és pel fet de considerar, no solament que l’estrella és espanyola, sinó per la bava que regalima pel fet d’haver triomfat a Hollywood. Probablement s’ho mereix, aquesta no és la qüestió. Passa el mateix amb l’actor Bardem. A més a més, ell i Pe són parella. Per tant, tenen valor afegit. Amb Pedro Almodóvar i Antonio Banderas, el quartet del papanatisme ja el tenim fet. ¿És important que els actors i directors espanyols triomfin als Estats Units? I tant. ¿Cal arribar a l’extrem d’El País de considerar-ho notícia de primera plana i redactar-ne el titular tal com hem explicat? No.
Del nacionalisme espanyol de baixa intensitat que traspua igualment l’esmentat titular, no cal ni parlar-ne. Ah, no, que com que és espanyol no és nacionalisme, és patriotisme. Perdó. I el mateix passa amb Fernando Alonso, Rafa Nadal, etc.

Atenció, que nosaltres no ens en salvem. Som més petits, però la tendència a exalçar el localisme gràcies a una figura –o una entitat– concreta que és filla del poble, la ciutat o el país no ens l’estalvia ningú. Persones autodeclarades espanyolíssimes com ara Montserrat Caballé són assumides per totes les famílies del catalanisme, des del més tebi fins al més sobiranista, simplement pel lloc on han nascut (cosa que a la diva, que no en té cap culpa, no sempre deu caure-li bé). El cas del Barça és paradigmàtic. El catalanisme del Barça està molt bé. I que sigui ambaixador de les essències pàtries catalanes, també. Però tot té un límit. I el límit, quan es toca, ho converteix tot en provincia­nisme. I no hi ha res més ridícul que una nació sense Estat, a més, sigui provinciana. El Barça, tan aviat com pugui, ha de deixar de ser més que un club. Si no del tot, en un bon tant per cent. Perquè avui dia, mentre Catalunya no sigui independent, les mostres d’animadversió que trobi el Barça pels camps de la Lliga d’Espanya no deixaran de ser petites disputes regionals espanyoles. Si traiem a la llum l’exemple del Barça és, senzillament, perquè el seu expresident Josep Lluís Núñez és l’autor d’un dels lapsus linguae més famosos de la història, en la línia de Pe i Woody Allen. Tothom recorda la recepció de l’Ajuntament en què el president va esmentar "la ciutat que portava amb orgull el nom del club".
Tots els països del món cauen en aquest provincianisme. Com més gran és el país, més es remarca. Però si ens el podem estalviar –o minimitzar–, molt millor. Ara per ara, a Espanya i a la Xina, l’important és Woody Allen. I és ell qui fa possible aquesta nova pel·lícula en concret gràcies a la qual Penélope Cruz podrà continuar triomfant (més a Europa que als Estats Units, perquè ja sabem que Woody, on triomfa de debò, és al vell continent).